El nou bipartidisme.

Fins l'any 2003 era un clàssic que per votar en clau nacional havies de triar entre Convergència o Esquerra. Convergència era el pragmatisme endreçat i Esquerra l'aventura de la llibertat.

Ara amb els tripartits ha canviat el panorama. El pragmatisme endreçat s'ha demostrat suïcida i el peix s'ha podrit i el cove s'ha trencat i el pobre pescador ha hagut de medicar-se. D'altra banda, la llibertat ha deixat de ser una aventura i és ja una imperiosa necessitat. Convergència ha assumit les tesis sobiranistes i ha adaptat la seva maquinària als nous reptes nacionals. El gest ha estat prou valent però només el temps -i els electors, naturalment- diran si ha estat suficient.

En canvi Esquerra s'ha aburgesat i ha arriat les banderes. Els del partit de les mans netes han consolidat la merescuda imatge d'oportunistes i assalariats. Llur pas pel govern no només no ha suposat cap impuls per a la llibertat sinó que tots plegats han mort ofegats de narcisisme fins a l'extrem que a Carod l'han acabat liquidant els del seu partit. Puigcercós, que en algun moment semblà capaç d'un cop de timó, continua i continuarà aferrat al tripartit i aquesta és i serà l'única aposta estratègica d'Esquerra. Creure en qualsevol possibilitat de trencadissa o en la vella trampa de l'equidistància seria d'una gran innocència.

Desenganya't: si el tripartit suma, tornaran a fer-lo. Esquerra ja no resulta creïble com a opció independentista, llevat que algú es cregui que Pepe Zaragoza i Pancho Táboas estan ordint un pla secret per tal d'alliberar-nos. L'única opció que queda com a alternativa a Convergència és el Reagrupament del doctor Carretero. No sé quin èxit tindrà ni tan sols quin acabarà sent el seu plantejament electoral, però si vols votar independentisme sense embuts, aquest és el teu partit.

Convergència i Reagrupament, vet aquí el nou bipartidisme nacional. Convergència disposa de la darrera oportunitat de demostrar que té l'horitzó clar. Reagrupament encara ha d'explicar-se. Carod i Puigcercós es descartaren per al futur triant poltrona i socialista. És una llàstima que sempre que Esquerra està a punt de fer alguna cosa ella mateixa la dinamiti.

ICV està molt fina.

ICV està últimament molt fina. Els seus dirigents fan declaracions d'una sinceritat inusual en política. Ensenyen l'altre costat del mirall sense cap recança. El conseller Joan Saura advertia l'altre dia que ICV provocarà inestabilitat al govern si és per defensar els seus principis. Va donar així la gran explicació de per què Catalunya és una autonomia.

Si fos un Estat independent hauríem hagut d'anar a rescatar la borsa dins el metro de Barcelona, de la forta caiguda que hauria patit. "Quan estem convençuts que tenim raó, ho direm, encara que això pugui significar una certa inestabilitat al govern", va sincerar-se Saura enmig de la crisi econòmica més profunda que viu elpaís des de fa dècades.

L'endemà el president José Montilla es va presentar al Cercle d'Economia reunit a Sitges i va demanar als empresaris que "facin els deures", especialment en innovació i recerca. I, és clar, es poden imaginar el gran gest d'autoritat que va significar per als qui l'escoltaven la petició del president, després d'haver llegit els diaris.

L'exconseller Salvador Milà, també d'ICV, segueix fil per randa aquest nou estil dels ecosocialistes de sincerar-se als catalans. L'altre dia definia el govern tripartit de Montilla com un "carnaval". Ell, que és un expert perquè va viure des de dins el Dragon Khan de Pasqual Maragall. "A Iniciativa se li ha acabat la paciència. Això és un carnaval. Ara li pico l’ullet a Convergència, ara anem a fer la pinça a CiU... això ens ho hem de fer mirar”, assenyalava a Com Ràdio en al·lusió a la coherent manera de fer dels socialistes.

Des del carrer Nicaragua José Zaragoza segur que es pensa que l'exconseller d'ICV està teledirigit des del carrer Còrsega per David Madí. Però no que vagi per aquí, perquè veurà fantasmes on no n'hi ha, com succeeix últimament. El que passa és que ICV cada dia està més fina, explica el per què de tot. Tanta brillantor hauria de provocar que Salvador Milà fos un assidu convidat a partir d'ara a la tertúlia de Josep Cuní i a la de Neus Bonet.

Ja l'hi veig

Esperant una gran celebració.

Un sector important de ciutadans de Catalunya espera que demà sigui un dia assenyalat, digne d’una celebració joiosa. La victòria del Barça a la final de la Lliga de Campions, que disputarà demà a Roma contra el Manchester United, podria ser la culminació d’una temporada triomfal del barcelonisme: una combinació d’efectivitat i bellesa plàstica que ja ha permès assolir dos títols, la Lliga i la Copa, i que ha situat el Barça al cim del prestigi esportiu. L’entusiasme, socialment transversal, que ha suscitat la trajectòria de l’equip ha actuat més que mai com a element cohesionador de la consciència col·lectiva catalana i fins i tot ha fet passar temporalment a un segon pla la preocupació per la difícil situació econòmica. Demà un èxit a Roma justificaria les il·lusions col·lectives que s’hi han dipositat.

La possibilitat d’una victòria blaugrana ha comportat també una polèmica ciutadana no del tot anecdòtica. El debat sobre quins són els escenaris més adequats per a una celebració d’aquesta mena –més enllà de la Rambla, l’indret habitual–, a més de reflectir com és de difícil alterar les tradicions d’una afició esportiva, posa damunt la taula un fet obvi: que correspon a les autoritats garantir, sense desmesura, que les celebracions públiques siguin segures i no estiguin a la mercè d’una minoria incívica, entestada a espatllar la festa amb actes de vandalisme.

Si bé el bon joc i els èxits assolits avalen les esperances de victòria i de festa, seria insensat deixar-se portar per l’eufòria i, encara més, infravalorar l’adversari. A banda del seu joc solvent i del seu palmarès (és el vigent campió d’Europa), el Manchester United és també una potent empresa esportiva i gaudeix d’un remarcable suport social. Una part important de la fascinació i la màgia del futbol és la seva imprevisibilitat. En 90 minuts de joc pot passar de tot. Davant del repte, la millor actitud és la confiança en la feina feta i la voluntat de guanyar.Són bons arguments per esperar amb fonament la celebració d’una victòria.

i qui és ell? ...

Les enquestes oficials diuen que uns 35 milions d’espanyols desconeixen que el dia 7 de juny hi ha eleccions europees i que uns 31 milions no tenen gaire interès, o gens, en la campanya (per cert, no troba que els resultats són contradictoris?). Naturalment, dins de la segona dada caldria incloure alguns dels candidats, tal com ens demostren quan obren la boqueta. Ara bé, qui té la culpa d’aquestes xifres? ¿Vostè, els periodistes, els polítics, el txa-txa-txa?

L’altre dia circulava per una carretera que travessa una zona urbana. De cada fanal hi penjava una banderola electoral. En una hi havia la foto d’en Bush, en la següent la d’en Chirac, en la següent de la següent la de l’Ànsar i en la següent de la següent de la següent un senyor a qui no vaig reconèixer (per cert, conduint no pots parlar pel mòbil però pots jugar a endevinar jubilats polítics que pengen dels fanals). Sort que 43 fanals més enllà i dues consultes al Google van servir-me per descobrir: 1. Que el desconegut podia ser un dels bessons Kaczynski. I 2. Que aquella era la campanya del PSC. Ara haig de tornar-hi, fixar-me encara més i aclarir quin dels dos germans Kaczynski és, o en Lech o en Jaroslaw. Vaja, que si és el que encara mana o és l’altre, que em penso que ja no mana, però que tampoc sé quin dels dos és.

I ja que hi sóc, preguntaré a la gent que passi per sota de les fotos si saben qui és aquell SFNO (Senyor al Fanal No Identificat). No, no demanaré que em diguin el nom. Ni tan sols el càrrec. Ni si és polonès o de Cunit. Serà tan senzill com dir-los: escoltin, a vostès els sona d’alguna cosa aquest ésser humà viu? Quantes respostes correctes creu que obtindré? ¿Ens juguem un pèsol que abans em diran que és el del mig dels Chichos que no qui és realment? ¿I després encara ens sorprendrem de la passió tan brutal que desperten aquestes eleccions?

Patriotisme i dignitat

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

Així guanya Zapatero.

Podríem fer un llistat que arribaria a l’infinit sobre les resolucions aprovades dels debats del estado de la nación que dormen el son dels justos. I un altre de les que van tenir traducció pràctica dècades després –com ara la publicació de les balances fiscals–. També podríem sumar les que una setmana després de ser anunciades a so de bombo i platerets van quedar desfigurades en el canvi de cromos entre els grups: ara ja no sabem a partir de quins ingressos podem desgravar o no per comprar un pis. La majoria del que s’aprova en un debat d’aquesta mena acaba en paper mullat. Però aquests debats són tremendament útils per comprovar fins a on arriba la coherència política de cadascú. Vegem la coherència catalana. El PSC és coherent amb la seva fidelitat al PSOE i ho és a prova de bombes: fins i tot per votar en contra de les propostes que aprova al Parlament de Catalunya. I fins i tot si les presenta el seu principal soci de govern, ERC. I per molt que siguin propostes de país: aeroport, finançament, Rodalies. ERC, sense arrugar-se malgrat els durs retrets dels socialistes –“tot el que no sigui donar suport a Zapatero és donar suport a Rajoy”–, va salvar la coherència. Llàstima que, culpant CiU de tots els mals, vulgui fer oblidar al personal que al consell executiu de la Generalitat s’asseu amb el cap dels 25 diputats del PSC a Madrid.

Ara Catalunya. Espot CiU campanya electoral eleccions europees 2009.

"¡Lo habíamos hecho! ¡Obama sería presidente! ¡Lo hicimos!"

Rahaf Harfoush, estratega de la e-campaña de Barack Obama

Tengo 25 años. Nací en Damasco (Siria), me he criado en Toronto (Canadá), he trabajado en Chicago con Obama y vivo en Ginebra: soy codirectora de la plataforma on line del Foro de Davos. Estoy soltera. Soy liberal en lo social y proteccionista en lo nacional. Soy agnóstica.

Ilusión y alma

Dicen que sólo seis personas te separan de cualquier otra del planeta: yo ya estoy a una sola persona de Obama. Es la amiga Rahaf, esta chica canadiense que con 24 años se unió como voluntaria al equipo de campaña de Obama, hasta llevarle al despacho Oval. Rahaf demuestra que poner el alma en algo es ser poderoso. Tener ilusión y poner el alma: ¿hay mayor éxito? Rahaf (www. rahafharfoush. com) es una heroína en Canadá, donde ahora presenta su libro Yes we did busca editor en español-,con el relato de la e-campaña de Obama. La glosó el lunes en la inauguración del BDigital Global Congress, que mañana concluye en CaixaForum.

¿Cuándo oyó hablar de Obama por primera vez?

En febrero del 2007. Entré en YouTube para ver quién era ese Obama: encontré un par de discursos suyos y me cautivó, sintonicé, ¡fue cuestión de piel!

¿Por qué decidió colaborar con él?

Cuando Obama perdió en Nuevo Hampshire, busqué su discurso de perdedor... ¡y era tan hermoso, tan bello, tan inspirador! Casi rompí a llorar... Y me dije: "Tengo que ayudarle en la medida de mis fuerzas, ¡el mundo necesita personas como esta!".

¿Y qué hizo?

Yo vivía en Toronto desde los 6 años, y metí mi maleta en un coche y me largué a Chicago: me ofrecí voluntaria para colaborar en la e-campaña electoral de Obama. Y estuve en su equipo de agosto a noviembre.

¿Todos eran jóvenes en ese equipo?

Sí, sí, todos veinteañeros.

¿Qué cometido tenían?

Dinamizar la conexión internáutica con jóvenes simpatizantes de Obama para buscar donantes, para que agitasen a sus vecindarios en favor de Obama, para colaborar en actividades lúdicas, callejeras y sociales...

¿Con qué resultado?

El ya conocido, formidable: logramos recaudar por internet 750 millones de dólares (contra los 360 de McCain), y la mayoría fueron pequeñas donaciones; logramos 20 millones de visitas a vídeos de Obama en YouTube (contra 2 millones de McCain); logramos 3.500.000 amigos en redes sociales (contra 850.000 de McCain)...

¿A qué se debió tanta diferencia?

Pesó la cuestión generacional: a McCain, las nuevas tecnologías le pillaban lejos, y Obama era usuario, llevaba Blackberry...

¿Qué porcentaje del éxito de Obama atribuiría usted a las nuevas tecnologías?

Uno muy alto, de más del 50%.

¡¿Tanto?! ¿Y la televisión, qué?

Los contenidos televisivos acababan rindiendo frutos en la red: la mayoría de visionados de entrevistas televisivas o discursos de Obama - fragmentados, acotados, musicados...-fueron en internet, mediante YouTube, páginas web, blogs, redes sociales...

¿Cómo fue trabajar cerca de Obama?

Me sorprendió la franqueza y sinceridad con que nos hablaba a todos en la oficina electoral. ¡Te hacía sentir protagonista!

Adjetíveme a Obama.

Sincero, reflexivo, cuidadoso, honesto, divertido y relajado. ¡De él emana siempre una poderosa energía muy calmada!

Atrévase: señáleme algún defectillo.

Me disgusta que bloquee el visionado de fotos de las infames vejaciones a presos iraquíes en la cárcel de Abu Graib.
¿Por qué ocultar eso? ¡Cuanta más transparencia e información, mejor para una democracia!

¿En qué mejorará Obama el país?

Lo redimirá del descrédito internacional en que lo ha sumido Bush (y en el que hubiese acabado de hundirlo McCain). Los canadienses estábamos muy avergonzados de nuestro vecino del sur...

¿Qué opinan en Canadá de Obama?

¡Al 80% nos gustaría tenerlo de primer ministro, según una encuesta!

¿Cuál es la mejor baza de Obama?

Su juventud, su virginidad política, su inocencia y limpieza: no debe favores a nadie más que a sus votantes.

¿Es Obama usuario de internet?

Sí, pero no sé qué portales visita. ¡Y no creo que tenga tiempo para montarse su propio blog! Si lo hiciera sería preocupante, ja, ja...

Recomiéndeme usted algunas web.

Vale: gizmodo. com, lifehacker. com, huffingtonpost. com, alltop. com.

¿Puede conectar con Obama si quiere?

¡Ya me gustaría! A su Blackberry protegida apenas si pueden llamarle cinco personas..., y tres son sus hijas y su esposa.

Dé algún consejo para políticos.

Que no desdeñen a la gente. La gente te sigue si la respetas, si ve sinceridad y entusiasmo. ¡La red sirve si se tiene eso presente, o no sirve para nada!: nuestra e-campaña empleó la red para alentar a la gente a actuar fuera de la red, en sus comunidades.

¿De qué aportación personal a la e-campaña de Obama se siente más orgullosa?

Dejé toda mi vida de lado durante tres meses: vi a los colaboradores de Obama tan volcados en el triunfo de su líder, que supe que una derrota los devastaría, ¡y puse el alma! Y ganaron. Uno de esos colaboradores abrió una botella de whisky que venía guardando sin abrir desde la campaña de John Kerry, y brindamos en vasos de plástico…

Debió de ser un momento apoteósico...

Todo el mundo lloraba en el Grand Park de Chicago, esperando ver a Obama ganador. Yo era la voz de la megafonía...

¡La oí por la CNN!

El día de mi máxima felicidad fue ese 5 de noviembre, cuando Barack Obama se presentó en la oficina, ya ganador de las elecciones...: ¡sería presidente! ¡Lo habíamos hecho! Aún se me pone la piel de gallina... Todos gritábamos, reíamos, llorábamos…

¿Lloró usted?

En el coche, yendo a la oficina, no dejé de llorar durante todo el trayecto... En la oficina estallaban todas las emociones, saltábamos, nos abrazábamos, alguien me dio una voltereta por los aires... Y Obama nos felicitó, aplaudiéndonos a todos..., y me miró a mí. Bueno, yo quiero pensar que me miró a mí y que estaba diciéndome "¡muchas gracias por ayudarme!". Y eso me basta.

VÍCTOR-M. AMELA - La Vanguardia 20/05/2009

"Vam enviar mil milions de mails en la campanya d'Obama"

Rahaf Harfoush Estratega de la campanya 'online' de Barack Obama

Des de Toronto va sentir la crida de Barack Obama...

Jo estava en contacte amb la gent de la seva campanya i un dia em van convidar a unir-m'hi perquè els ajudés a utilitzar la tecnologia i les xarxes socials per arribar a la gent. Vaig estar treballant com a voluntària per a Obama durant els tres últims mesos de la campanya presidencial com a estratega de comunicació de noves tecnologies.

¿Amb l'objectiu de treure el màxim suc de la plana web MyBO (MyBarackObama)?

Les noves tecnologies van tenir un paper fonamental perquè la gent es familiaritzés amb el candidat demòcrata i les seves idees, a més de ser un canal destacat per aconseguir donacions per a la seva campanya. MyBO va aconseguir dos milions d'internautes disposats a col·laborar amb més o menys intensitat en la seva campanya.

Dos milions de persones disposades a inundar la xarxa amb missatges de suport a Obama...

Un grup de cinquanta mil amics de Facebook és molt valuós perquè és molt actiu i genera molt moviment. Al principi de la campanya d'Obama no necessitàvem la premsa local i, simplement, enviàvem vídeos i missatges personalitzats per a cada comunitat als nostres contactes, que, de manera immediata, els multiplicaven per les xarxes socials. Els dos milions de persones que es van apuntar a MyBO eren la porta d'accés a tots els seus contactes i amics de les xarxes socials.

Com i quanta gent gestionava tot això?

Érem un grup d'entre 30 i 60 persones, bona part d'elles voluntàries. No és convenient posar en marxa tot el potencial de l'eina tecnològica de cop. S'ha d'anar a poc a poc perquè els internautes ho puguin assimilar. Nosaltres anàvem llançant les aplicacions de mica en mica i també gestionàvem el grau de motivació i implicació d'aquests col·laboradors virtuals en diferents períodes de la campanya.

Però què demanaven vostès a aquests col·laboradors?

En primer lloc, donacions per pagar la caríssima campanya electoral, però també que busquessin ells mateixos donants que donessin suport al projecte d'Obama. Altres coses que demanàvem van ser l'enviament de correus electrònics o la realització de trucades telefòniques per demanar el vot per Obama o la intervenció en blogs o xarxes socials defensant les propostes del polític demòcrata. No és el mateix fer tot això des d'una oficina política que a través de familiars, amics o, simplement, ciutadans darrere dels quals hi ha una història humana.

I com motivaven aquests col·laboradors per fer tot això?

En general ja era gent bastant activa, encara que miràvem de no violentar la relació i teníem una segmentació per nivell de compromís. Però també vam crear eines i aplicacions per fer les coses més fàcils. Per exemple, quan els vam demanar que es posessin en contacte amb amics o familiars per demanar el vot per Obama vam crear una aplicació on es prioritzaven les adreces o contactes d'Estats indecisos com Ohio o Florida, mentre que els de Califòrnia apareixien al final de la llista. També vam crear una sèrie de puntuacions segons el compromís de l'internauta amb la campanya, i els guanyadors van ser rebuts per Obama i el seu equip més proper.

I quin va ser el resultat de tot això?

Vam enviar al llarg de la campanya uns mil milions de correus electrònics -vam aconseguir 13 milions d'adreces d'e-mails-, i molts, personalitzats i des de l'adreça de Barack Obama, cosa que agraïa i sorprenia molts ciutadans. A YouTube Obama va tenir 1.824 vídeos, per només 330 el seu rival, John McCain. A més, 137.206 persones van seguir Obama per Twitter, per només 4.846 del candidat republicà. En referència a les donacions, Obama va aconseguir 750 milions, mentre que McCain en va recaptar només 360.

I quan Obama ja és president, què passa amb tot això?

S'ha creat una gran comunitat i, esclar, ara no li pots tancar les portes. Cada setmana pengem a la seva web informacions o vídeos, però no és el mateix perquè la gent troba a falta el missatge més directe i proper d'Obama, i, esclar, ara és el president i moltes vegades no pots fer-ho. Ens estem trobant limitacions tecnològiques i legals per aconseguir-ho.

Obama és un president amant de la tecnologia...

És conegut per tothom que el president ha pogut conservar la seva Blackberry personal, que utilitza per enviar correus electrònics, navegar per Internet o com a telèfon personal. A més es comunica a través del correu electrònic amb les seves filles.

Quina lliçó s'emporta d'aquesta història, un cop ja lluny d'Obama i el seu equip?

La tecnologia és molt excitant i canvia el nostre comportament. Però el que és realment important és com aquesta tecnologia ens pot ajudar a construir i mantenir les relacions entre les persones i les comunitats. Ara, com a codirectora de la plataforma online del Fòrum de Davos, treballo perquè hi hagi una comunicació més gran entre els ciutadans i els governs o les institucions.

L'entrevista: Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 23. Dimarts, 19 de maig del 2009

Ser català. Ser espanyol.

Oriol Florolos és un ciutadà català que veu per televisió la final de la Copa Molt Honorable que disputen Reial Madrid i Sevilla al Camp Nou. Quan el nostre president entra a la llotja i sonen Els segadors, les afeccions dels dos equips comencen a xiular. Però no una xiuladeta, no. És una macroxiulada audible des del centre mateix d’Astorga. Què creu vostè que fa l’Oriol Florolos davant d’aquesta situació? Efectivament, convoca família, amics i veïns a una taula rodona titulada Ai carai, què hem fet malament perquè no acabin d’estimar-nos del tot? I la taula rodona desemboca en un congrés mundial on 1) els catalans demanem perdó de genolls als senyors (i senyores) xiulaires per haver-los provocat la molèstia d’haver hagut de xiular i 2) instaurem el dia del desgreuge.

Manolo Florolos és un ciutadà espanyol que l’altre dia va veure la final de la Copa del Rei entre l’Athletic de Bilbao i el Barça. Quina creu que ha estat la reacció d’en Manolo davant de la xiulada? Vostè creu que en algun moment s’ha plantejat la possibilitat de pensar que, tal vegada, hagi tingut algun comportament que permeti intuir que està davant d’una reacció fruit d’algun greuge? Nooor!!! La reacció, naturalment, ha estat argumentar que “hem anat massa lluny amb aquests nacionalistes” i que “els hem permès massa i ara ens pugen a l’esquena”. Autocrítica? Cap ni una. Per què? Perquè el “manolisme” s’autoafirma basant-se en la negació de l’altre. Els altres han de ser com jo digui, no com vulguin ser ells.

L’any 2004, diversos dirigents del PP de Madrit van participar a la manifestació de Barcelona contra els atemptats de l’11-M. La reacció “poc amistosa” de la gent davant la seva presència va fer dir a Rodrigo Rato: “Per què ens odien tant?”. Lamentablement Rodrigo Rato no està en política i els que sí que hi són mai es pregunten el perquè de les coses.