Jordi Ballvé ... Catalunya, el meu País

Transparència a la Monarquia ... tard i malament ...

2011-12-13T22:39:00.002+01:00

No sé si em sembla més escandalós el cas Urdangarin o que, gràcies a ell, la Casa del Rei s'estigui plantejant ser transparent i rendir comptes de com gasta els diners que rep de tots els ciutadans. Em preocupa que el sentit comú es torni a convertir en notícia, mentre els escribes reals suen tinta xinesa per encaixar els eufemismes del discurs de la nit de cap d’any.

La decisió del Monarca d'apartar a Iñaki Urdangarin dels actes oficials de la Casa del Rei en considerar que el comportament empresarial del seu gendre "no és exemplar" és tota una declaració. Lluny de protegir-l’ho amb un mantell de silenci o sortir al pas de la polèmica recordant la seva presumpció d'innocència, la Casa del Rei fa una valoració directa de les activitats d'Urdangarin qualificant-les, sense embuts, de forma negativa. La declaració deixa al marit de la infanta Cristina completament sol davant qualsevol decisió judicial. En considerar que les seves activitats no són un bon exemple, la Casa del Rei les qualifica, si no condemna per endavant, abans que el jutge prengui una decisió. Ha estat una declaració difícil per a la Casa del Rei, com ho ha estat acceptar detallar els seus comptes i fer-les transparents i públiques. Ambdues accions responen a la necessitat de mantenir la institució el més sòlida possible i allunyar-la del debat que ha obert el cas Urdangarin: Monarquia sí o no? Tots dos temes no haurien de barrejar-se, encara que cal reconèixer que els negocis del duc han encès el debat, latent històricament, en aquest país. La Casa del Rei està fent esforços per evitar que tots dos temes es barregin i aquests esforços van en la direcció adequada.

Però tot i anar en la bona direcció, el gest de la Zarzuela de fer públics els seus comptes, una petició reiterada d’ERC, amb suport d’altres grups com IU i ICV o el PNB, que havia xocat sempre contra un mur de formigó, és positiu en nom de la transparència, però arriba massa tard per a una institució cada cop més qüestionada. La casa del Rei insisteix en que els 8,4 milions d’euros d’assignació anual són una quantitat modesta en termes comparatius amb altres partides públiques i que, per tant no té gaire marge per retallar, una afirmació especialment desafortunada en l’actual context de retallades socials i de sacrificis.

A la llarga, tot i els esforços duts a terme en sentit contrari per la mateixa institució, serà necessària una profunda reflexió sobre el paper de la monarquia, sobre el seu sentit en un estat on la democràcia està consolidada, sobre els costos que suposa i també sobre la relació dels seus representants amb els negocis privats.

Diuen alguns experts que els moments de crisi són moments d'oportunitats ... APROFITAREM AQUESTA GRAN OPORTUNITAT ?

Sr. Duran, desafortunat és poc !!! … Vergonyós !!! ...

2011-10-10T22:25:00.003+02:00

Vull començar aquest post deixant clar que sóc: Catalanista, Nacionalista i Independentista, i per tant, com molta gent que milita a Convergència i Unió aspiro a la plena Sobirania i Llibertat Nacional de Catalunya.

En els moments actuals tot fa pensar que aquest objectiu es pot trobar més aprop que mai, el sentiment de la societat catalana així ho deixa entreveure, però per ser realistes, crec sincerament que aquesta fita és troba encara força llunyana en el temps.

Per tant, i com a persona pràctica que em considero, penso que l’objectiu més immediat per a Catalunya i els catalans no és altra que aconseguir el grau màxim d’autogovern posible dins el context i les circumstancies actuals, deixant de banda la política de “peix al cove” (aceptable en altres temps), i aspirant al màxim posible dels nostres interessos.

Però aquestes reivindicacions (Pacte fiscal, competències, dret a decidir … ), coherents, posibles i legitimes en la seva majoria, s’han de plentejar en tot moment dins unes premises i objectius d’aconseguir el millor per a Catalunya, però sempre sense interferir en els altres.
La nostra máxima preocupació és Catalunya !!! … i tot el que tinguin, facin o reivindiquin la resta no ha de condiciar ni marcar el més mínim en el nostre propi full de ruta … “Viu i deixa viure” diu una gran i savia dita popular.
En tota aquesta película els principals actors són la clase política, gent preparada (en principi) que ostenten la responsabilitat d’intentar solucionar els problemes, representar i gestionar el patrimoni públic (amb més o menys encert) de la societat que els ha escollit, i tot això amb l’encarrec de buscar el màxim consens i amb la máxima professionalitat posible.

… i enmig de tot això trobem les declaracions del Sr. Duran Lleida, candidat de Convergència i Unió, afirmant que amb els diners de tots el catalans és subvenciona el PER dels agricultors d’Andalusia, i que aquests utilitzen els diners per anar tot el dia al bar en comptes de treballar.

Molt desafortunat Sr. Duran i Lleida !!! … NO és de rebut que un polític del seu nivel pugui caure en els tópics i generalitzi en temes com aquests … Als catalans tampoc ens agrada quan de la resta de l’estat español sen’s qualifica de garrepes, excloents i radicals … o no li molesta Sr. Duran i Lleida ? … i amb tota seguretat, si busquem a casa nostra també trobarem catalans que cobren subvencions i prestacions de l’estat i de la Generalitat i es troven tot el dia en el bar en comptes de buscar feina o treballar !!!

Sr. Duran, els polítics en actiu com vosté i els retirats (com jo) tenim la responsabilitat de cohesionar, i no pas de dividir. NO hi han dos bandos Sr. Duran, tot no es blanc o negre, o d’esquerres o dretes, o catalans i la resta …

Com deia el periodista esportiu aragonés Sr. Félix Romeo, mort als 43 anys, insummis, culte y generós, Romeo era del Saragossa. Escribía: "Y yo, que soy del Zaragoza, que me gusta que la Liga y la política y el pensamiento sean plurales y no exclusivamente cosa de dos, me opongo a este escenario de blancos y azulgrana, de buenos y malos, de psoeros y peperos, de ecologistas y destructores de la Tierra, de playeros y montañeros... Me opongo porque es un aburrimiento, un tostón, una monserga, una pesadilla. Me opongo porque empobrece, porque esteriliza, porque paraliza, porque destruye, porque uniforma, porque aliena. Me opongo porque me gustan los matices, las diferencias, la diversidad, la heterodoxia”
Rectificar és de savis Sr. Duran (cosa que encara no ha fet) però és molt més savi pensar i meditar les paraules abans de dir-les.

MÉS PER CATALUNYA, SÍ !!!
MÉS SENY, TAMBÉ !!!
Bona nit i Bona Sort …

NOVES ELECCIONS … CONFIEM EN ELS POLÍTICS? ...

2011-09-28T22:53:00.000+02:00

Ens trobem un cop més en plena pre-campanya d’una nova comtessa electoral. Aquesta vegada escollim la composició del Congrés del Diputats i Senat de l’estat espanyol, i indirectament el President del Govern espanyol.

Personalment, com a persona que durant molts anys ha estat vinculada a la política activa i que he tingut l’honor d’ocupar llocs de responsabilitat en organismes públics haig de dir que la meva confiança en un sistema democràtic es total i sense fissures. Un cop dit això, també voldria deixar palesa la meva total desconfiança amb les persones que actualment ocupen la primera línia política en els principals partits polítics, una desconfiança que no solsamènt es meva, ja que les últimes reaccions populars dels darrers mesos així ho reafirmen.

Un cop més faig la pregunta més repetida dels darrers temps ... A que es deguda la falta de confiança de la societat en els seus polítics?

Moltes poden ser les respostes: la sensació de divinitat de la nostra classe política, la falta de solucions als problemes concrets, solucions irreals i fora de tota coherència, la falta de sinceritat ... Però si m’ho permeteu, i aprofitant aquests mesos de campanya electoral que sens presenten per endavant, m’agradaria centrar aquest post en un tema concret: LES PROPOSTES I PROGRAMES ELECTORALS ... o més ben dit, en la falta de propostes o programa.

La gent de a peu, els ciutadans i vilatans d’arreu, la societat en general que es troba en una situació de dificultats i penúries personals i econòmiques reclama accions clares i concretes, que marquin un camí per sortir d’aquest atzabac. Crec que tothom es plenament conscient que els problemes actuals no es solucionaran en dos dies o en un mes, però l’únic que reclama aquesta societat es tenir la sensació de claredat, seguretat i com no, confiança en la gent que ha de conduir el nostre vaixell.

Tots els moviment sorgits durant els darrers mesos, encapçalats pel 15-M, només demanen això, ser escoltats, dret a decidir i màxima transparència en la gestió pública, i a canvi de tot això: recuperació de la confiança ... tant difícil és?

Però comença la pre-campanya, i les afirmacions dels líders dels diferents partits la veritat es que no apunten cap a l’optimisme.

Un PSOE desgastat per una acció de govern a on la falta de claredat i transparència, la nul•la reacció, la improvisació com tònica generalitzada, i la falta d’un lideratge ferm els ha portat a la situació actual, a on els electors no perceben al PSOE com la força més capacitada per sortir de la crisi. Si a tot això afegim que el seu candidat per Madrid, el Sr. Rubalcaba, afirma que: “té la formula per crear ocupació”, “per reduir el deute públic” ... hom es pregunta, perquè no l’has dut a terme durant la seva etapa en el govern del Sr. Zapatero? ... Desgraciadament al darrere d’aquestes afirmacions no trobem en cap moment ninguna proposta concreta i tangible la qual pugui ser avaluada i jutjada la seva viabilitat.

Perdó! ... proposta concreta del Sr. Rubalcaba: “eliminar les diputacions!” ... Les diputacions son òrgans contemplats específicament en la Constitució Espanyola; En tot cas, i aquesta es una opinió totalment personal, no seria millor eliminar els Consells Comarcals que molts cops veuen duplicades les seves competències i accions amb les pròpies diputacions i ajuntaments? ... i en molts casos, els consells comarcals només serveixen per premiar alguns alcaldes i regidors atorgant-los un sou públic més per completar la seva nomina o per compensar serveis donats, i no pas per treballar i servir a la gent.

Després trobem els senyors del Partit Popular. No es cansen de repetir el malament que han fet les coses el PSOE i el Sr. Zapatero (evidentment no els hi falta raó), La necessitat d’un canvi en el timó del país ... veritat també! ... i, igual que el Sr. Rubalcaba, també disposen de la formula per acabar amb la crisi, feina per a tothom, sanejar l’economia de l’estat espanyol i tornar a recuperar “el esplendor de España!” ... però també igual que el Sr. Rubalcaba, de propostes concretes cap! ... Tot sembla indicar que el PP serà el guanyador de les eleccions, i per tant el Sr. Rajoy i el seu programa seran, en principi els encarregats de redreçar la situació ... però ... això serà així per mèrits dels Sr. Rajoy i del Partit Popular i simplement per que la societat els percep com els “menys dolents de tots” o simplement perque la gent reclama un canvi i només hi han dos partits amb possibilitats de governar? ... tots estem d’acord oi?

... A nivell de Catalunya, i com a tercera força en discòrdia, trobem Convergència i Unió, amb el seu discurs clàssic de cada de campanya electoral en les eleccions generals: “Som la força que millor defensarà els interessos de Catalunya!” ... i pel que sembla l’eix central de tota la campanya serà el concert econòmic ... Completament d’acord! ... fins aquí tot molt be, proposta concreta en un tema concret, clar i necessari pel país, però ... si com tot sembla indicar el guanyador es el PP ... CiU serà capaç de donar la presidència al partit que va impugnar l’estatut de Catalunya? Amb recursos que encara son vius ... Pactaran els senyors de Convergència i Unió amb qui constantment ha impedit que el català sigui llengua oficial a les corts espanyoles i a Europa? ... Renunciarà a tot això a canvi del concert econòmic? ... es veurà acomplert el somni del Sr. Duran i Lleida de ser ministre d’un govern espanyol? ... tot això es defensar els interessos de Catalunya? ... parlem-ne no?

De la resta de partits millor ni parlar-ne ...

I tot això nomes son sensacions, sense cap proposta clar i concreta, sense cap acció que pugui ser discutida o avaluada ... en definitiva: les propostes o els programes ni hi son, ni se’ls espera !!!

Trobem molts casos en que una formació política es capaç de guanyar unes eleccions o una alcaldia (com exemple més proper el meu propi poble), només presentant deu “propostes” en format: “Promourem”, “incentivarem” o “”fomentarem” ... mai amb un “Farem” ... i penjant trenta set propostes en una plana web en els mateixos termes abans esmentats, o sigui, amb cap compromís concret, que a les 24 hores d’haver guanyat les eleccions ja havien desaparegut de la mateixa ... Aquests son els lideratges que busquem?

En definitiva: La societat reclama solucions concretes, tangibles i coherents pels seus problemes; i pel vist fins ara, a part de retrets, demagògia, bones intencions i moltes sentencies ... de propostes, de solucions ... res de res !!!

PODEM CONFIAR EN ELS POLITICS ??? ... la resposta: el 20 de novembre ... fins llavors ...

BONA NIT, i BONA SORT ...

Barack Obama - Video Campaign 2012

2011-08-18T23:56:00.000+02:00

Democràcia Real ... Ara SÍ ? ...

2011-07-05T21:00:00.010+02:00

La nit passada escoltava la ràdio abans d'anar a dormir. Evidentment el tema estrella era el debat de política general que s'estava celebrant en aquells moments al Congrés del Diputats durant aquells dies.

De manera paral·lela s'anuncià que l'Ajuntament de Barcelona havia proposat als acampats de Plaça Catalunya la col·locació d'un "Punt d'informació del moviment 15M" a la mateixa Plaça a canvi del seu desallotjament, i pel que es deia l'assemblea del acampats a la plaça havia decidit rebutjar la proposta.

En primer lloc preguntar-me si els acampats actuals són els originals del moviment 15M ó els subjectes del Parc de la Ciutadella. Sens dubte la seva legitimitat i credibilitat pot variar en un sentit o en un altre.

Més enllà d'aquesta notícia torno al debat de política general. Per resumir: El President Zapatero defensant les seves accions i mesures per afrontar la crisi econòmica, justificant-se en què es tracta d'una crisi a nivell mundial i global i lamentant-se de no haver "fet punxar la bombolla immobiliària" sens dubte un dels factors decisius a nivell de l'Estat Espanyol; Sr. President: Sempre és millor lamentar-se pel que has fet, que no pas pel que has deixat de fer !!! ... i en tot cas és molt senzill lamentar-se i penedir-se com diuen els castellans "a toro pasado" ... si ho tenia tant clar, haver actuat !!!.

El Sr. Rajoy en la seva línia, demanant eleccions anticipades i acusant al Sr. Zapatero de ser el pitjor President i dirigent de la història d'Espanya (suposo que hi incloïa el Sr. Francisco Franco) ... en definitiva: Res de nou !!!

El Sr. Duran i Lleida donant la legislatura per acabada, reclamant un nou lideratge amb prou fortalesa i legitimitat per tirar endavant el país i presentant un seguit de propostes concretes encaminades a que els propers nou mesos no siguin perduts, i per culpa de la pre-campanya tot esdevingui paralitzat ... com sempre la responsabilitat de CiU salvant els mobles a Espanya i no obtenint res per a Catalunya.

La resta de partits: tots en una mateixa direcció i missatge, els dos partits grans de l'Estat Espanyol, PSOE i PP més preocupats de treure rendiment polític i electoral que de solucionar els problemes reals de la societat i de la gent de a peu ... i dintre d'aquesta voràgine partidista, en ple ambient pre-electoral, un mateix punt en comú en els diferents discursos de tots els partits, però alhora sempre en un mateix to totalment partidista ... el moviment 15M !!! ...

Ara resulta que tots es comprometen a escoltar a la gent !!! ... que no ho havien fet fins ara? ... absolutament tots es solidaritzen i comparteixen moltes de les peticions i inquietuts plantejades pel moviment ... Doncs per què no havien fet res en aquest sentit? ...

Jo, personalment, he anat a votar a totes les comeses electorals, i per tant sóc dels que SÍ em sento representat (en contra del que diuen molts del indignats), i una altra cosa ben diferent és que els meus representants em decebin, llavors tinc el dret i el deure, i em trobo legitimat en tots els sentits per fer-ho, de queixar-me i protestar, i en un darrer terme tinc l'opció i la possibilitat de rectificar el sentit del meu vot cada quatre anys.

El que NO és de rebut, és queixar-se i voler modificar i eliminar sistemes i institucions sense conèixer, ni voler conèixer, el funcionament i les responsabilitats de les mateixes. Com no pot ser d'altra manera en aquest punt discrepo completament sobre aquestes peticions concretes d'alguns "indignats".

Per acabar: en definitiva, el moviment 15M original, l'autèntic, ha fet un gran servei a tothom !!! ... En primer lloc perquè la societat s'ha mobilitzat per primer cop en molt de temps i ha provocat que ara, tots el polítics i partits parlin de la necessitat d'una "Democràcia Real", de canviar sistemes electorals (que si el sistema alemany, que si el sistema nord americà) ... Ara tota la clase i tots els dirigents polítics volen ser més propers, parlar més amb la gent i solucionar tots els seus problemes, ara tots es posen en la pell de "les moltes famílies que ho estan passant malament" ... ja era hora !!! ... però ... En seran capaços? ... Estan preparats per deixar de banda poder i egocentrisme, i treballar tots plegats per un bé comú? ... Sacrificar les seves ambicions personals per un servei al col·lectiu? ... Ser conscients de que no tenen la veritat absoluta, ni són els únics salvadors de la humanitat? ... Reconèixer que són uns dels principals culpables de la situació actual que estem vivint? ...

Desgraciadament, en el dia d'avui poso en dubte tanta capacitat d'humilitat, sinceritat, treball, sacrifici i diàleg per la seva part !!!

Que tinguem sort !!!

La Batalla de la Ciutadella, i l'helicòpter del President ...

2011-06-12T17:21:00.009+02:00

Els fets ocorreguts el passat dimarts i dimecres davant el Parc de la Ciutadella, i per extensió del Parlament de Catalunya, són, com a mínim deporables.

Un seguit de gent que reclama una "Democràcia Real" agredint, escupint i vexant els representants democràticament escollits de la ciutadania per la pròpia ciutadania.

Personalment comparteixo moltes de les reivindicacions, afirmacions i peticions del moviment inicial del anomenat 15M, un moviment pacífic, civilitzat i democràticament correcte i legítim, que possava sobre la taula la manca de diàleg i confiança entre la classe política i la societat. La mala gestió economica dels nostres dirigents, tant a nivell de les pròpies administracions públiques, com en la seva responsabilitat idrecta en el control tant de la nostra indústria com de les entitats bancaries, permetent operacions operacions bancàries de dubtosa solvència, ERE's (molts d'ells innecessaris), així com molts altres excesos.

Tot això ha provocat que s'hagin de dur a terme fortes retallades en tots els sectors per reconduir aquesta situació. Retallades que un cop més afecten directament la classe treballadora, que es veuen afectats per una situació que ells no han provocat, però que com sempre ells hauran de pagar.

Fins aquí el meu profund suport a aquest moviment i la meva comprensió, i fins i tot admiració, de que la gent més jove de la nostra societat (i molta més de no tant jove) s'hagi movilitzat i així actuat "CHAPEAU !!! ".

El problema és presenta quan els professionals de rebentar festes i de provocar problemes (els podem anomenar de moltes maneres: "anti-sistema", "okupes", "perro-flautas" ... etc.) ... es barregen entre la resta de gent pacífica i sana, i acaben prenent el control i el poder de la situació. aquest fet provoca que els primers marxin al sentir que aquestes ja no són les seves reivindicacions inicials i acabin quedant solsament els abans esmentats ... resultat final: els aldarulls al Parc de la Ciutadella ...

No vull esmentar res més sobre aquests fets, només desitjar que el col·lectiu original del 15M tornio a sorgir de manera neta sana i lliure d'esperit ... el proper dia 19 ho podrem certificar.

Per acabar dues reflexions en paral·lel a tot això:

Em va semblar igual de vergonyós i lamentable l'entrada en helicòpter al Parlament de Catalunya del President de la Generalitat i de la Presidenta del Parlament de Catalunya.

El poble, la gent, quan vota cada quatre anys espera que els seus polítics estiguin a l'alçada i donin la cara en tot moment, i ara més que mai sel's demana tot això mateix. Esperava que el President Mas, al igual que altres diputats i diputades donès la cara, i per tot el que representa fes la seva entrada al Parc de la Ciutadella a peu, amb tota la dignitat i solemnitat. Sens dubte s'hagués guanyat la meva admiració i la de molta altra gent. Amagar-se en un helicòpter (que per cert, en temps de retallades acabarem pagan tots) no era, ni és l'actitud que esperava del meu President.

En segón lloc, trobo lamentable la possible presència de mossos d'esquadra infiltrats entre els manifestants. La nostra, la meva Policia està per posar pau, garantir la seguretat de tots ciutadans per igual, evitar problemes i per últim, i en darrera instància, actuar quan sigui necessari ... La nostra Policia no està per conviure amb aquest "subjectes", i menys si el fet de fer-ho no ens duu a res positiu com ha estat el cas.

Que tinguem sort

Visca Catalunya Lliure //*//

Discurs de comiat com a Regidor a l'Ajuntament del Masnou ...

2011-05-24T20:10:00.007+02:00

Tot seguit us faig a mans el meu discurs de comiat com a Regidor de l'Ajuntament del Masnou durant el passat Ple del 19 de maig de 2011.

El Masnou, 19 de maig de 2011 20h Sala de Plens Ajuntament del Masnou

Molt Bona tarda/nit a tothom,

Avui ens trobem en el darrer ple de la legislatura. En el dia d’avui tanquem un cicle polític a l’espera d’obrir-ne un altre, esperem tots que molt millor i venturós pel Masnou.

A nivell personal dir-vos que també es tracta d’un dia especial. Avui també és el darrer dia de la meva activitat política al Masnou.

Aquest 19 de maig de 2011 es la data en que el meu cicle polític arriba a la seva fi. Un cicle que va començar l’any 1993, quan amb divuit anys vaig decidir implicar-me en el teixit social masnoví des de l’activitat política, i vaig escollir Convergència Democràtica de Catalunya i les Joventuts Nacionalistes de Catalunya com la millor eina per treballar pel Masnou i la seva gent.

Han estat molt anys de treball tant a nivell de partit, com a nivell social, moltes hores dedicades amb moltes satisfaccions i algunes decepcions, però sempre amb la il·lusió del primer dia. He ocupat diferents llocs de responsabilitat durant tots aquests anys fins que al juny de 2009 vaig veure complert, tot i que no pas en les circumstàncies desitjades, el somni de qualsevol masnoví que estima el seu poble i té la voluntat de treballar per a ell, vaig esdevenir regidor de l’Ajuntament del Masnou.

En aquests dos anys he intentat aportar el millor de mi mateix per aconseguir un Masnou millor. Alguns cops amb encert, d’altres erròniament i alguns ... el temps dirà! ... però m’agradaria deixar palesa la meva voluntat de que totes les meves accions han estat sempre amb el profund convenciment personal de que eren el millor pel Masnou i la seva gent, i mai han estat fruit de voluntats partidistes, o d’oposició per simple oposició.

I això ho dic com a persona que, potser en un molt alt grau d’ingenuïtat, creu en la política com a mitjà de servei a les persones, i en els polítics com a representats i servidors de la gent.

Permeteu-me que, més enllà de les diferents discussions i debats que s’han dut a terme durant aquesta legislatura us faci arribar les meves sensacions personals envers la present corporació municipal.

M’agradaria destacar per sobre de tot, que a diferencia de molts altres Ajuntaments, el grup humà que conformem les 21 persones que ens trobem aquí assegudes hem sabut diferenciar en tot moment les relacions personals del debat polític, de manera que molt més enllà de les posicions diferenciades en temes concrets sempre s’ha mantingut un respecte personal que fa que, personalment, em senti molt orgullós d’haver format part de la classe política del Masnou.

I a partir d’aquest punt, i atès que es tracta de la meva darrera intervenció pública, políticament parlant, m’agradaria parlar de futur.

El proper diumenge els masnovins i masnovines escolliran les 21 persones que dirigiran i gestionaran la nostra vila durant els propers quatre anys.

Desgraciadament, per diferents circumstàncies, algunes que ens venen de fora i d’altres per decisions pròpies, el poble que avui deixem no és del tot millor que el que vam trobar. Aquest fet provoca que la paraula “canvi”, un mot molt escoltat darrerament i que la formació política que avui represento ha pres com a referència electoral, ha esdevingut eix central de la present campanya.

Crec evident que tota la Societat Masnovina reclama un canvi, i aquest s’ha de veure reflexat en l’ajuntament que sorgirà el proper dia 22.

M’agradaria demanar, amb tota la solemnitat que representa el marc de la sala de plens de l’Ajuntament del Masnou, als 21 regidors futurs, i a l’equip de govern resultant, sigui quin sigui el seu color polític, que sàpiguen interpretar el “canvi” que reclama la gent del Masnou.

Un canvi que no s’ha de limitar a unes sigles polítiques o a unes persones concretes; Un canvi que ha de representar una nova manera de fer les coses, pensant i escoltant molt més a la gent i les seves necessitats, tenint sempre present que els polítics no tenim ni tindrem la veritat absoluta, que molts cops la rauxa ens ha fet perdre el seny, i que ens els propers anys el seny ha d’estar més present que mai.

Durant els propers quatre anys s’han de prendre decisions molt importants que afectaran el present i el futur més immediat del Masnou.

I precisament pel calat que aquestes accions tindran en l’ esdevenir de tots els Masnovins i Masnovines demano el màxim consens, unitat i responsabilitat per part de totes les forces polítiques que conformin el futur ajuntament. Deixar de banda els partidismes i protagonismes personals i pensar molt més en el bé comú, que en el personal.

Que la paraula polític s’identifiqui cada cop més en proximitat i servei, i menys en desconfiança i egocentrisme. Com he dit abans, sóc dels romàntics que creuen que la política és servei i treball per a les persones.

Ja per acabar vull començar amb els agraïments:

El primer per tot el personal humà de l’Ajuntament del Masnou. Grans professionals que cada dia et reben amb un somriure i amb una paraula amable. Gent Molt competent i preparada i que sense ells la nostra feina seria buida, i sense la seva feina Masnou no seria.

A tots vosaltres, els 20 regidors que m’heu fet sentir a gust, còmode i valorat durant aquests dos anys, sincerament un plaer treballar amb tots vosaltres.

Al Sr. Eduard Gisbert, mai podré oblidar que vas ser tu qui em va col·locar la medalla de regidor i em vas prestar jurament. No éreu l’alcalde que hagués volgut, però heu estat el meu alcalde.
D’una manera molt especial permeteu-me esmentar els meus companys del grup municipal de Convergència i Unió, simplement dir-vos que us estimo a tots.

Un record mol especial per en Jordi Pagès, podria dir moltes coses d’ell, vam coincidir a Convergència, vam tenir mil discussions i disputes, podria dir que políticament ens trobàvem a anys llum un de l’altra, però l’estimo com a persona i el trobo a faltar ... i tot i saber que, per molts anys que jo hagués pogut estar regidor, mai hagués arribat a ser ni la meitat de bo que en Jordi Pagès, només espero que estigui on estigui no l’hagi decepcionat.

A la Meritxell Blanch, ex-regidora d’aquest ajuntament i que va ser una de les persones que més em va ensenyar del món de la política, juntament amb en Marià Aran, tot un pare polític per a mi. Agrair a en Josep Azuara, en Joan Ramon Vilalta i en Pere Parés la confiança que van dipositar en mi al inclourem en les seves llistes electorals.

Un altra record especial a les persones del meu entorn que no han pogut estar al meu costat per veure complert el meu somni, però que sempre els he sentit molt a prop. ... i per últim a la meva família, per donar-me tot el que m’han donat, per fer-me com sóc. Sempre diuen que estan molt orgullosos de mi, però no és ni la meitat de l’orgullós que em sento jo d’ells.

A la Eli, la meva parella, perdona per tots els rotllos polítics, per les hores que no he estat amb tu ... i gràcies per les hores que tu has estat amb mi. Simplement t’estimo.

Molta sort a tots els candidats i candidates, i una miqueta més de sort per un ... Penseu que Masnou està per sobre de partits i de tots nosaltres i que les persones desapareixem però els nostres fets i actes queden per sempre, i no oblideu mai que Masnou és la seva gent.

Visca El Masnou i Visca Catalunya Lliure !!!

JORDI BALLVÉ i MARIÑOSA Ex-Regidor Ajuntament del Masnou Grup Municipal Convergència i Unió

Míting final al Palau Sant Jordi

2010-11-20T00:10:00.003+01:00

Mas per una Catalunya millor - Eleccions 2010

2010-11-18T08:51:00.004+01:00

El nou bipartidisme.

2009-06-16T16:56:00.000+02:00

Fins l'any 2003 era un clàssic que per votar en clau nacional havies de triar entre Convergència o Esquerra. Convergència era el pragmatisme endreçat i Esquerra l'aventura de la llibertat.

Ara amb els tripartits ha canviat el panorama. El pragmatisme endreçat s'ha demostrat suïcida i el peix s'ha podrit i el cove s'ha trencat i el pobre pescador ha hagut de medicar-se. D'altra banda, la llibertat ha deixat de ser una aventura i és ja una imperiosa necessitat. Convergència ha assumit les tesis sobiranistes i ha adaptat la seva maquinària als nous reptes nacionals. El gest ha estat prou valent però només el temps -i els electors, naturalment- diran si ha estat suficient.

En canvi Esquerra s'ha aburgesat i ha arriat les banderes. Els del partit de les mans netes han consolidat la merescuda imatge d'oportunistes i assalariats. Llur pas pel govern no només no ha suposat cap impuls per a la llibertat sinó que tots plegats han mort ofegats de narcisisme fins a l'extrem que a Carod l'han acabat liquidant els del seu partit. Puigcercós, que en algun moment semblà capaç d'un cop de timó, continua i continuarà aferrat al tripartit i aquesta és i serà l'única aposta estratègica d'Esquerra. Creure en qualsevol possibilitat de trencadissa o en la vella trampa de l'equidistància seria d'una gran innocència.

Desenganya't: si el tripartit suma, tornaran a fer-lo. Esquerra ja no resulta creïble com a opció independentista, llevat que algú es cregui que Pepe Zaragoza i Pancho Táboas estan ordint un pla secret per tal d'alliberar-nos. L'única opció que queda com a alternativa a Convergència és el Reagrupament del doctor Carretero. No sé quin èxit tindrà ni tan sols quin acabarà sent el seu plantejament electoral, però si vols votar independentisme sense embuts, aquest és el teu partit.

Convergència i Reagrupament, vet aquí el nou bipartidisme nacional. Convergència disposa de la darrera oportunitat de demostrar que té l'horitzó clar. Reagrupament encara ha d'explicar-se. Carod i Puigcercós es descartaren per al futur triant poltrona i socialista. És una llàstima que sempre que Esquerra està a punt de fer alguna cosa ella mateixa la dinamiti.

ICV està molt fina.

2009-06-01T19:05:00.001+02:00

ICV està últimament molt fina. Els seus dirigents fan declaracions d'una sinceritat inusual en política. Ensenyen l'altre costat del mirall sense cap recança. El conseller Joan Saura advertia l'altre dia que ICV provocarà inestabilitat al govern si és per defensar els seus principis. Va donar així la gran explicació de per què Catalunya és una autonomia.

Si fos un Estat independent hauríem hagut d'anar a rescatar la borsa dins el metro de Barcelona, de la forta caiguda que hauria patit. "Quan estem convençuts que tenim raó, ho direm, encara que això pugui significar una certa inestabilitat al govern", va sincerar-se Saura enmig de la crisi econòmica més profunda que viu elpaís des de fa dècades.

L'endemà el president José Montilla es va presentar al Cercle d'Economia reunit a Sitges i va demanar als empresaris que "facin els deures", especialment en innovació i recerca. I, és clar, es poden imaginar el gran gest d'autoritat que va significar per als qui l'escoltaven la petició del president, després d'haver llegit els diaris.

L'exconseller Salvador Milà, també d'ICV, segueix fil per randa aquest nou estil dels ecosocialistes de sincerar-se als catalans. L'altre dia definia el govern tripartit de Montilla com un "carnaval". Ell, que és un expert perquè va viure des de dins el Dragon Khan de Pasqual Maragall. "A Iniciativa se li ha acabat la paciència. Això és un carnaval. Ara li pico l’ullet a Convergència, ara anem a fer la pinça a CiU... això ens ho hem de fer mirar”, assenyalava a Com Ràdio en al·lusió a la coherent manera de fer dels socialistes.

Des del carrer Nicaragua José Zaragoza segur que es pensa que l'exconseller d'ICV està teledirigit des del carrer Còrsega per David Madí. Però no que vagi per aquí, perquè veurà fantasmes on no n'hi ha, com succeeix últimament. El que passa és que ICV cada dia està més fina, explica el per què de tot. Tanta brillantor hauria de provocar que Salvador Milà fos un assidu convidat a partir d'ara a la tertúlia de Josep Cuní i a la de Neus Bonet.

Ja l'hi veig

Esperant una gran celebració.

2009-05-26T21:59:00.001+02:00

Un sector important de ciutadans de Catalunya espera que demà sigui un dia assenyalat, digne d’una celebració joiosa. La victòria del Barça a la final de la Lliga de Campions, que disputarà demà a Roma contra el Manchester United, podria ser la culminació d’una temporada triomfal del barcelonisme: una combinació d’efectivitat i bellesa plàstica que ja ha permès assolir dos títols, la Lliga i la Copa, i que ha situat el Barça al cim del prestigi esportiu. L’entusiasme, socialment transversal, que ha suscitat la trajectòria de l’equip ha actuat més que mai com a element cohesionador de la consciència col·lectiva catalana i fins i tot ha fet passar temporalment a un segon pla la preocupació per la difícil situació econòmica. Demà un èxit a Roma justificaria les il·lusions col·lectives que s’hi han dipositat.

La possibilitat d’una victòria blaugrana ha comportat també una polèmica ciutadana no del tot anecdòtica. El debat sobre quins són els escenaris més adequats per a una celebració d’aquesta mena –més enllà de la Rambla, l’indret habitual–, a més de reflectir com és de difícil alterar les tradicions d’una afició esportiva, posa damunt la taula un fet obvi: que correspon a les autoritats garantir, sense desmesura, que les celebracions públiques siguin segures i no estiguin a la mercè d’una minoria incívica, entestada a espatllar la festa amb actes de vandalisme.

Si bé el bon joc i els èxits assolits avalen les esperances de victòria i de festa, seria insensat deixar-se portar per l’eufòria i, encara més, infravalorar l’adversari. A banda del seu joc solvent i del seu palmarès (és el vigent campió d’Europa), el Manchester United és també una potent empresa esportiva i gaudeix d’un remarcable suport social. Una part important de la fascinació i la màgia del futbol és la seva imprevisibilitat. En 90 minuts de joc pot passar de tot. Davant del repte, la millor actitud és la confiança en la feina feta i la voluntat de guanyar.Són bons arguments per esperar amb fonament la celebració d’una victòria.

i qui és ell? ...

2009-05-26T21:56:00.001+02:00

Les enquestes oficials diuen que uns 35 milions d’espanyols desconeixen que el dia 7 de juny hi ha eleccions europees i que uns 31 milions no tenen gaire interès, o gens, en la campanya (per cert, no troba que els resultats són contradictoris?). Naturalment, dins de la segona dada caldria incloure alguns dels candidats, tal com ens demostren quan obren la boqueta. Ara bé, qui té la culpa d’aquestes xifres? ¿Vostè, els periodistes, els polítics, el txa-txa-txa?

L’altre dia circulava per una carretera que travessa una zona urbana. De cada fanal hi penjava una banderola electoral. En una hi havia la foto d’en Bush, en la següent la d’en Chirac, en la següent de la següent la de l’Ànsar i en la següent de la següent de la següent un senyor a qui no vaig reconèixer (per cert, conduint no pots parlar pel mòbil però pots jugar a endevinar jubilats polítics que pengen dels fanals). Sort que 43 fanals més enllà i dues consultes al Google van servir-me per descobrir: 1. Que el desconegut podia ser un dels bessons Kaczynski. I 2. Que aquella era la campanya del PSC. Ara haig de tornar-hi, fixar-me encara més i aclarir quin dels dos germans Kaczynski és, o en Lech o en Jaroslaw. Vaja, que si és el que encara mana o és l’altre, que em penso que ja no mana, però que tampoc sé quin dels dos és.

I ja que hi sóc, preguntaré a la gent que passi per sota de les fotos si saben qui és aquell SFNO (Senyor al Fanal No Identificat). No, no demanaré que em diguin el nom. Ni tan sols el càrrec. Ni si és polonès o de Cunit. Serà tan senzill com dir-los: escoltin, a vostès els sona d’alguna cosa aquest ésser humà viu? Quantes respostes correctes creu que obtindré? ¿Ens juguem un pèsol que abans em diran que és el del mig dels Chichos que no qui és realment? ¿I després encara ens sorprendrem de la passió tan brutal que desperten aquestes eleccions?

Patriotisme i dignitat

2009-05-21T09:14:00.002+02:00

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

Així guanya Zapatero.

2009-05-21T09:09:00.001+02:00

Podríem fer un llistat que arribaria a l’infinit sobre les resolucions aprovades dels debats del estado de la nación que dormen el son dels justos. I un altre de les que van tenir traducció pràctica dècades després –com ara la publicació de les balances fiscals–. També podríem sumar les que una setmana després de ser anunciades a so de bombo i platerets van quedar desfigurades en el canvi de cromos entre els grups: ara ja no sabem a partir de quins ingressos podem desgravar o no per comprar un pis. La majoria del que s’aprova en un debat d’aquesta mena acaba en paper mullat. Però aquests debats són tremendament útils per comprovar fins a on arriba la coherència política de cadascú. Vegem la coherència catalana. El PSC és coherent amb la seva fidelitat al PSOE i ho és a prova de bombes: fins i tot per votar en contra de les propostes que aprova al Parlament de Catalunya. I fins i tot si les presenta el seu principal soci de govern, ERC. I per molt que siguin propostes de país: aeroport, finançament, Rodalies. ERC, sense arrugar-se malgrat els durs retrets dels socialistes –“tot el que no sigui donar suport a Zapatero és donar suport a Rajoy”–, va salvar la coherència. Llàstima que, culpant CiU de tots els mals, vulgui fer oblidar al personal que al consell executiu de la Generalitat s’asseu amb el cap dels 25 diputats del PSC a Madrid.

Ara Catalunya. Espot CiU campanya electoral eleccions europees 2009.

2009-05-20T12:23:00.001+02:00

"¡Lo habíamos hecho! ¡Obama sería presidente! ¡Lo hicimos!"

2009-05-20T11:36:00.007+02:00

Rahaf Harfoush, estratega de la e-campaña de Barack Obama

Tengo 25 años. Nací en Damasco (Siria), me he criado en Toronto (Canadá), he trabajado en Chicago con Obama y vivo en Ginebra: soy codirectora de la plataforma on line del Foro de Davos. Estoy soltera. Soy liberal en lo social y proteccionista en lo nacional. Soy agnóstica.

Ilusión y alma

Dicen que sólo seis personas te separan de cualquier otra del planeta: yo ya estoy a una sola persona de Obama. Es la amiga Rahaf, esta chica canadiense que con 24 años se unió como voluntaria al equipo de campaña de Obama, hasta llevarle al despacho Oval. Rahaf demuestra que poner el alma en algo es ser poderoso. Tener ilusión y poner el alma: ¿hay mayor éxito? Rahaf (www. rahafharfoush. com) es una heroína en Canadá, donde ahora presenta su libro Yes we did busca editor en español-,con el relato de la e-campaña de Obama. La glosó el lunes en la inauguración del BDigital Global Congress, que mañana concluye en CaixaForum.

¿Cuándo oyó hablar de Obama por primera vez?

En febrero del 2007. Entré en YouTube para ver quién era ese Obama: encontré un par de discursos suyos y me cautivó, sintonicé, ¡fue cuestión de piel!

¿Por qué decidió colaborar con él?

Cuando Obama perdió en Nuevo Hampshire, busqué su discurso de perdedor... ¡y era tan hermoso, tan bello, tan inspirador! Casi rompí a llorar... Y me dije: "Tengo que ayudarle en la medida de mis fuerzas, ¡el mundo necesita personas como esta!".

¿Y qué hizo?

Yo vivía en Toronto desde los 6 años, y metí mi maleta en un coche y me largué a Chicago: me ofrecí voluntaria para colaborar en la e-campaña electoral de Obama. Y estuve en su equipo de agosto a noviembre.

¿Todos eran jóvenes en ese equipo?

Sí, sí, todos veinteañeros.

¿Qué cometido tenían?

Dinamizar la conexión internáutica con jóvenes simpatizantes de Obama para buscar donantes, para que agitasen a sus vecindarios en favor de Obama, para colaborar en actividades lúdicas, callejeras y sociales...

¿Con qué resultado?

El ya conocido, formidable: logramos recaudar por internet 750 millones de dólares (contra los 360 de McCain), y la mayoría fueron pequeñas donaciones; logramos 20 millones de visitas a vídeos de Obama en YouTube (contra 2 millones de McCain); logramos 3.500.000 amigos en redes sociales (contra 850.000 de McCain)...

¿A qué se debió tanta diferencia?

Pesó la cuestión generacional: a McCain, las nuevas tecnologías le pillaban lejos, y Obama era usuario, llevaba Blackberry...

¿Qué porcentaje del éxito de Obama atribuiría usted a las nuevas tecnologías?

Uno muy alto, de más del 50%.

¡¿Tanto?! ¿Y la televisión, qué?

Los contenidos televisivos acababan rindiendo frutos en la red: la mayoría de visionados de entrevistas televisivas o discursos de Obama - fragmentados, acotados, musicados...-fueron en internet, mediante YouTube, páginas web, blogs, redes sociales...

¿Cómo fue trabajar cerca de Obama?

Me sorprendió la franqueza y sinceridad con que nos hablaba a todos en la oficina electoral. ¡Te hacía sentir protagonista!

Adjetíveme a Obama.

Sincero, reflexivo, cuidadoso, honesto, divertido y relajado. ¡De él emana siempre una poderosa energía muy calmada!

Atrévase: señáleme algún defectillo.

Me disgusta que bloquee el visionado de fotos de las infames vejaciones a presos iraquíes en la cárcel de Abu Graib. ¿Por qué ocultar eso? ¡Cuanta más transparencia e información, mejor para una democracia!

¿En qué mejorará Obama el país?

Lo redimirá del descrédito internacional en que lo ha sumido Bush (y en el que hubiese acabado de hundirlo McCain). Los canadienses estábamos muy avergonzados de nuestro vecino del sur...

¿Qué opinan en Canadá de Obama?

¡Al 80% nos gustaría tenerlo de primer ministro, según una encuesta!

¿Cuál es la mejor baza de Obama?

Su juventud, su virginidad política, su inocencia y limpieza: no debe favores a nadie más que a sus votantes.

¿Es Obama usuario de internet?

Sí, pero no sé qué portales visita. ¡Y no creo que tenga tiempo para montarse su propio blog! Si lo hiciera sería preocupante, ja, ja...

Recomiéndeme usted algunas web.

Vale: gizmodo. com, lifehacker. com, huffingtonpost. com, alltop. com.

¿Puede conectar con Obama si quiere?

¡Ya me gustaría! A su Blackberry protegida apenas si pueden llamarle cinco personas..., y tres son sus hijas y su esposa.

Dé algún consejo para políticos.

Que no desdeñen a la gente. La gente te sigue si la respetas, si ve sinceridad y entusiasmo. ¡La red sirve si se tiene eso presente, o no sirve para nada!: nuestra e-campaña empleó la red para alentar a la gente a actuar fuera de la red, en sus comunidades.

¿De qué aportación personal a la e-campaña de Obama se siente más orgullosa?

Dejé toda mi vida de lado durante tres meses: vi a los colaboradores de Obama tan volcados en el triunfo de su líder, que supe que una derrota los devastaría, ¡y puse el alma! Y ganaron. Uno de esos colaboradores abrió una botella de whisky que venía guardando sin abrir desde la campaña de John Kerry, y brindamos en vasos de plástico…

Debió de ser un momento apoteósico...

Todo el mundo lloraba en el Grand Park de Chicago, esperando ver a Obama ganador. Yo era la voz de la megafonía...

¡La oí por la CNN!

El día de mi máxima felicidad fue ese 5 de noviembre, cuando Barack Obama se presentó en la oficina, ya ganador de las elecciones...: ¡sería presidente! ¡Lo habíamos hecho! Aún se me pone la piel de gallina... Todos gritábamos, reíamos, llorábamos…

¿Lloró usted?

En el coche, yendo a la oficina, no dejé de llorar durante todo el trayecto... En la oficina estallaban todas las emociones, saltábamos, nos abrazábamos, alguien me dio una voltereta por los aires... Y Obama nos felicitó, aplaudiéndonos a todos..., y me miró a mí. Bueno, yo quiero pensar que me miró a mí y que estaba diciéndome "¡muchas gracias por ayudarme!". Y eso me basta.

VÍCTOR-M. AMELA - La Vanguardia 20/05/2009

"Vam enviar mil milions de mails en la campanya d'Obama"

2009-05-20T11:21:00.006+02:00

Rahaf Harfoush Estratega de la campanya 'online' de Barack Obama

Des de Toronto va sentir la crida de Barack Obama... Jo estava en contacte amb la gent de la seva campanya i un dia em van convidar a unir-m'hi perquè els ajudés a utilitzar la tecnologia i les xarxes socials per arribar a la gent. Vaig estar treballant com a voluntària per a Obama durant els tres últims mesos de la campanya presidencial com a estratega de comunicació de noves tecnologies. ¿Amb l'objectiu de treure el màxim suc de la plana web MyBO (MyBarackObama)? Les noves tecnologies van tenir un paper fonamental perquè la gent es familiaritzés amb el candidat demòcrata i les seves idees, a més de ser un canal destacat per aconseguir donacions per a la seva campanya. MyBO va aconseguir dos milions d'internautes disposats a col·laborar amb més o menys intensitat en la seva campanya. Dos milions de persones disposades a inundar la xarxa amb missatges de suport a Obama... Un grup de cinquanta mil amics de Facebook és molt valuós perquè és molt actiu i genera molt moviment. Al principi de la campanya d'Obama no necessitàvem la premsa local i, simplement, enviàvem vídeos i missatges personalitzats per a cada comunitat als nostres contactes, que, de manera immediata, els multiplicaven per les xarxes socials. Els dos milions de persones que es van apuntar a MyBO eren la porta d'accés a tots els seus contactes i amics de les xarxes socials. Com i quanta gent gestionava tot això? Érem un grup d'entre 30 i 60 persones, bona part d'elles voluntàries. No és convenient posar en marxa tot el potencial de l'eina tecnològica de cop. S'ha d'anar a poc a poc perquè els internautes ho puguin assimilar. Nosaltres anàvem llançant les aplicacions de mica en mica i també gestionàvem el grau de motivació i implicació d'aquests col·laboradors virtuals en diferents períodes de la campanya. Però què demanaven vostès a aquests col·laboradors? En primer lloc, donacions per pagar la caríssima campanya electoral, però també que busquessin ells mateixos donants que donessin suport al projecte d'Obama. Altres coses que demanàvem van ser l'enviament de correus electrònics o la realització de trucades telefòniques per demanar el vot per Obama o la intervenció en blogs o xarxes socials defensant les propostes del polític demòcrata. No és el mateix fer tot això des d'una oficina política que a través de familiars, amics o, simplement, ciutadans darrere dels quals hi ha una història humana. I com motivaven aquests col·laboradors per fer tot això? En general ja era gent bastant activa, encara que miràvem de no violentar la relació i teníem una segmentació per nivell de compromís. Però també vam crear eines i aplicacions per fer les coses més fàcils. Per exemple, quan els vam demanar que es posessin en contacte amb amics o familiars per demanar el vot per Obama vam crear una aplicació on es prioritzaven les adreces o contactes d'Estats indecisos com Ohio o Florida, mentre que els de Califòrnia apareixien al final de la llista. També vam crear una sèrie de puntuacions segons el compromís de l'internauta amb la campanya, i els guanyadors van ser rebuts per Obama i el seu equip més proper. I quin va ser el resultat de tot això? Vam enviar al llarg de la campanya uns mil milions de correus electrònics -vam aconseguir 13 milions d'adreces d'e-mails-, i molts, personalitzats i des de l'adreça de Barack Obama, cosa que agraïa i sorprenia molts ciutadans. A YouTube Obama va tenir 1.824 vídeos, per només 330 el seu rival, John McCain. A més, 137.206 persones van seguir Obama per Twitter, per només 4.846 del candidat republicà. En referència a les donacions, Obama va aconseguir 750 milions, mentre que McCain en va recaptar només 360. I quan Obama ja és president, què passa amb tot això? S'ha creat una gran comunitat i, esclar, ara no li pots tancar les portes. Cada setmana pengem a la seva web informacions o vídeos, però no és el mateix perquè la gent troba a falta el missatge més directe i proper d'Obama, i, esclar, ara és el president i moltes vegades no pots fer-ho. Ens estem trobant limitacions tecnològiques i legals per aconseguir-ho. Obama és un president amant de la tecnologia... És conegut per tothom que el president ha pogut conservar la seva Blackberry personal, que utilitza per enviar correus electrònics, navegar per Internet o com a telèfon personal. A més es comunica a través del correu electrònic amb les seves filles. Quina lliçó s'emporta d'aquesta història, un cop ja lluny d'Obama i el seu equip? La tecnologia és molt excitant i canvia el nostre comportament. Però el que és realment important és com aquesta tecnologia ens pot ajudar a construir i mantenir les relacions entre les persones i les comunitats. Ara, com a codirectora de la plataforma online del Fòrum de Davos, treballo perquè hi hagi una comunicació més gran entre els ciutadans i els governs o les institucions. L'entrevista: Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 23. Dimarts, 19 de maig del 2009

Ser català. Ser espanyol.

2009-05-19T20:25:00.000+02:00

Oriol Florolos és un ciutadà català que veu per televisió la final de la Copa Molt Honorable que disputen Reial Madrid i Sevilla al Camp Nou. Quan el nostre president entra a la llotja i sonen Els segadors, les afeccions dels dos equips comencen a xiular. Però no una xiuladeta, no. És una macroxiulada audible des del centre mateix d’Astorga. Què creu vostè que fa l’Oriol Florolos davant d’aquesta situació? Efectivament, convoca família, amics i veïns a una taula rodona titulada Ai carai, què hem fet malament perquè no acabin d’estimar-nos del tot? I la taula rodona desemboca en un congrés mundial on 1) els catalans demanem perdó de genolls als senyors (i senyores) xiulaires per haver-los provocat la molèstia d’haver hagut de xiular i 2) instaurem el dia del desgreuge.

Manolo Florolos és un ciutadà espanyol que l’altre dia va veure la final de la Copa del Rei entre l’Athletic de Bilbao i el Barça. Quina creu que ha estat la reacció d’en Manolo davant de la xiulada? Vostè creu que en algun moment s’ha plantejat la possibilitat de pensar que, tal vegada, hagi tingut algun comportament que permeti intuir que està davant d’una reacció fruit d’algun greuge? Nooor!!! La reacció, naturalment, ha estat argumentar que “hem anat massa lluny amb aquests nacionalistes” i que “els hem permès massa i ara ens pugen a l’esquena”. Autocrítica? Cap ni una. Per què? Perquè el “manolisme” s’autoafirma basant-se en la negació de l’altre. Els altres han de ser com jo digui, no com vulguin ser ells.

L’any 2004, diversos dirigents del PP de Madrit van participar a la manifestació de Barcelona contra els atemptats de l’11-M. La reacció “poc amistosa” de la gent davant la seva presència va fer dir a Rodrigo Rato: “Per què ens odien tant?”. Lamentablement Rodrigo Rato no està en política i els que sí que hi són mai es pregunten el perquè de les coses.

Qui paga la festa de Zapatero?

2009-05-15T10:19:00.000+02:00

El debat del estado de la nación pintava d’allò més negre per a Zapatero. Un país amb 4 milions de persones sense feina, amb la taxa d’atur més alta d’Europa, és una cosa molt seriosa, massa seriosa per a un polític tan gasós com el president del govern espanyol. Però vet aquí que l’optimisme antropològic pot ser un bon carburant quan es té al davant un polític seriós, com Rajoy, però amb menys cintura que un elefant. I com que el senyor líder de la dreta dretíssima –don Mariano: que no és de centre buscar la discòrdia lingüística a Catalunya, home, que així no taparan mai el forat negre!– s’havia deixat a casa les propostes anticrisi, el de l’esquerra xupi-guai li va deixar anar de cop tots els conills que portava al barret.

Reducció de l’impost de societats a les pimes, nou pla d’ajuts directes a la compra d’automòbils, ordinadors per a tots els alumnes de 5è de primària... Va ser així com Zapatero, amb una allau de propostes tan efectistes com de dubtosa efectivitat, va aconseguir sortir del Congrés tan sol com hi havia entrat (pel que fa a suports parlamentaris) però exultant davant la inacció del seu oponent del PP quan el vent li bufava més a favor. La caverna mediàtica torna a qüestionar Rajoy i a Ferraz comencen a dir que potser no perdran les europees. Molt bé. Val més de festa que de funeral. El problema, però, és que Zapatero s’ha acostumat a anar de guateque sense pagar entrada. Ni la gasolina, ni les copes, ni la graellada de conill. Per a això hi ha els altres: les “autonomies”. El pla Prever, els ordinadors per als escolars, la llei de dependència.... Montilla, i Castells, i Huguet li han dit que primer passi per caixa: la del finançament, de nou ajornat. Ens en anem al 15 de juliol, que ja serà estiu. Ni a Aznar, que tant brama contra els Estatuts com a culpables del desastre econòmic, se li hauria acudit. Aznar és un home seriós, massa seriós per fer broma.

Atac castellanista.

2009-05-12T13:42:00.001+02:00

El PSOE ens va imposar la tercera hora de castellà a les escoles, amb el mateix espanyolisme que el PP. De fet, José María Aznar bramava molt, però no s'havia atrevit a aplicar mai aquesta mesura. En canvi José Luis Rodríguez Zapatero ho va fer sense cap cridòria, amb un decret entortolligat, difícil de desxifrar. Als dos gran partits els diferencia només la forma, desprenen castellanisme pels porus.

Com que ara els socialistes presideixen el govern central i el català, la situació era molt complicada. I ha estat una aliança entre CiU i ERC la que ha acabat desactivant la tercera hora en castellà, aprofitant la llei d'educació de Catalunya (LEC). Han forçat d'aquesta manera un canvi de posició del PSC.

Ja té gràcia que aquesta sigui l'única de les línies vermelles que es va posar en el seu dia Joan Puigcercós per mantenir el tripartit i que ha pogut superar amb èxit. Ho ha aconseguit per la via contrària a la del pacte de govern: fent front comú amb CiU. La història amaga grans ironies. El PSC volia com fos el suport dels nacionalistes a la llei després d'haver rebut 250.000 al.legacions al redactat inicial del projecte, i la pressió conjunta que han fet CiU i ERC al Parlament sobre la llengua ha decantat el text a blindar del tot l'ensenyament en català.

Com que ara vénen eleccions, divendres un diari pròxim al PP i un altre diari proper al PSOE es van començar a despenjar escandalitzats perquè no s'aplicarà la tercera hora de castellà a Catalunya, i perquè la LEC referma la immersió lingüística. Fa riure com el PP ha sortit després enfadadíssim a favor d'una mesura castellanista dictada precisament pel PSOE, que els populars mai van arribar a tirar endavant. La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega ha dit que en parlarà amb el govern català. PSOE i PP, cadascú de la seva manera, competeixen per liderar l'espanyolitat. Alerta que si s'esveren no acabin condicionant el PSC i el govern català. Tenen vasos comunicants amb el PSOE i l'executiu espanyol. I els testos s'assemblen a les olles.

Al Parlament aquest cop va sonar la flauta i en el cas de la tercera hora va actuar la majoria catalanista. Des de l'època de l'Estatut del Parlament, fa quatre anys, això no havia succeït. Però a les reunions del consell de govern la tònica d'ERC i ICV és callar davant José Montilla, ja és fins i tot un tòpic entre els periodistes. I vaig veure fa mesos la passivitat com encaixava el PSC en un primer moment la qüestió de la tercera hora: la començava a aplicar disciplinadament amb ordres enviades a les escoles. Que ningú no afluixi ara davant l'atac castellanista.

Pacte històric PSE-PP contra Ibarretxe

2009-05-06T09:50:00.000+02:00

Patxi López és des d’ahir el primer lehendakari socialista, després de 30 anys d’hegemonia del PNB al govern de Vitòria. Però el canvi a Euskadi no respon a una voluntat expressa de l’electorat, que va donar la victòria al Partit Nacionalista Basc en uns comicis en què, a més, l’esquerra abertzale no va poder presentar cap candidatura. El dèficit democràtic de la nova legislatura basca és evident. No tot el poble basc hi està representat. I dels que hi ha, la majoria espanyolista formada pels diputats del PSE (25), el PP (13) i UPyD (1) són l’expressió més clara del frontisme espanyolista. Que s’hagin posat d’acord per auspiciar aquest pacte que dóna als socialistes un govern en minoria és significatiu. Desbancar Juan José Ibarretxe, el que ha estat durant anys l’enemic número u de la unitat d’Espanya, és tan prioritari per a Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy que han deixat de banda les seves diferències i interessos partidistes.

El lehendakari sortint, amb el seu programa sobiranista i la seva proposta de pau per a Euskadi, ha posat en evidència el dèficit democràtic espanyol. Que la seva proposta de reforma de l’Estatut basc no passés ni el primer filtre del Congrés de Diputats n’és un exemple. Com també ho és que l’espanyolisme, ara, s’uneixi en un front que en altres territoris seria considerat contra natura, davant un mal major: el qüestionament de l’actual marc constitucional i estatutari. Per això el discurs d’ahir del nou president del govern basc no és creïble. Patxi López afronta ara una legislatura que dividirà més que no pas unirà el poble basc.

La lluita contra ETA és un lloc comú dels discursos dels lehendakaris des de l’adveniment de la democràcia. Però en boca de López –i amb Mariano Rajoy i José Blanco aplaudint des del públic– sona a excusa per justificar el que es preveu com una legislatura de caire espanyolista. El PP ha donat el seu vot a López a canvi de ser socis preferents en totes les lleis, i obligarà a desenvolupar una legislació que permeti la lliure elecció entre castellà i euskera a l’ensenyament, o a reformar de cap a peus la televisió i la ràdio. Vénen temps de divisió al País Basc, i Ibarretxe n’és tan sols la primera víctima política.

2009-03-14T08:15:00.003+01:00

Davant l'actual situació de crisi econòmica,

Artur Mas explicarà la seva proposta

per superar-la i aixecar Catalunya.

Dilluns 16 de març a les 19:30h Palau de Congressos de Catalunya

Av. Diagonal, 661-671. Barcelona.

En Saura és molt de la broma ...

2009-03-14T08:08:00.001+01:00

Sen-sa-ci-o-nal!!! Su-blim!!! Obra mestra!!! Plas, plas, plas (ovació) i oooeeeooo (onada). El PP de Catalunya ha decidit compartir amb la resta de mortals alguna de les respostes que el conseller Saura s’ha dignat a contestar-los en algunes de les seves preguntes parlamentàries. Relaxi’s i frueixi, que és caviar del bo.

Pregunta: “Quins han estat els robatoris denunciats a les línies de metro, autobusos i tramvia durant l’exercici 2008?”. Resposta: “El nombre més destacat de denúncies per robatoris en transports públics es concentra principalment a les estacions de tren i metro, així com als seus corresponents combois”. Pregunta: “Quin és el nombre de mossos desplegats a Barcelona amb data 31 de desembre del 2008?”. Resposta: “El nombre total d’efectius de la ciutat de Barcelona engloba tant els que es dediquen a feines d’investigació com a patrullar”. Pregunta: “Quants agents hi havia destinats a la unitat de menors dels Mossos el desembre del 2008?”. Resposta: “Els efectius destinats a la unitat de menors pertanyen a la Regió Policial Metropolitana de Barcelona”.

Resposta a una pregunta sobre les hores extraordinàries que fan els Mossos i el cost econòmic que signifiquen: “Les hores extraordinàries han estat realitzades per les unitats que depenen de la Regió Policial Metropolitana, per l’àrea de brigada mòbil i pels efectius de les àrees regionals de recursos operatius de les diferents regions policials que puntualment actuen a la ciutat de Barcelona”. Pregunta: “Quants estrangers en situació irregular van ser posats a disposició del Cos Nacional de Policia a Barcelona?”. Resposta: “Els detinguts pels Mossos per la llei d’estrangeria són presentats a dependències del Cos Nacional de Policia”... i així podríem omplir el diari sencer. Espero que im-me-di-a-ta-ment les publiquin totes per Sant Jordi. Segur que arrasen en l’apartat “humor de no-ficció”... o és ficció?

Informació: Iu Forn - Passa-ho! (Opinió) - Diari AVUI 14/03/2009

Els beneficiaris de la llei electoral ...

2009-03-14T08:04:00.001+01:00

Com sap tothom que és capaç de fer quatre números i no es deixa enganyar per la demagògia malintencionada, els grans beneficiaris per la llei electoral espanyola són el Partit Socialista i el Partit Popular. Són ells els que s'aprofiten dels magres resultats d'Izquierda Unida circumscripció a circumscripció i es cruspeixen a cop d'escó els centenars de milers de paperetes de les llistes d'IU, que acaben directament a la paperera de les bones intencions. Això en Gaspar Llamazares ho sabia tant bé com en Julio Anguita, i per això cap dels dos no deia ximpleries com les que diu Rosa Díez a tort i a dret. Ja saben, aquella fal·làcia segons la qual el-vot-del-meu-veí-val-set-vegades-més-que-el-meu-perquè-ell-vota-nacionalista-i-jo-no.

Establerta aquesta realitat inqüestionable i fàcilment demostrable, no deixa de sobtar que el Consell d'Estat hagi plantejat una reforma electoral que per comptes d'intentar redreçar una llei esbiaixada, sembla més aviat intentar beneficiar els perjudicats sense perjudicar els beneficiats. Si és veritat que IU i UPyD són les víctimes d'un sistema electoral en el que es beneficien PSOE i PP i, en molt menor mesura, PNB, però en cap cas ni CiU ni ERC, no s'acaba d'entendre que es plantegi ara un sistema, el d'augmentar en 50 el nombre de diputats al Congrés –repartits a circumscripció única a partir de les restes de cada partit– que en cap cas faria la situació més justa ni més equilibrada ni més representativa, sinó que simplement, es limitaria a quedar bé amb IU i UPyD a canvi de no tocar els privilegis de PP i PSOE. Endevinen qui en sortiria perjudicat?

Zapatero, el nacionalista ...

2009-03-13T14:11:00.002+01:00

És ben curiós comprovar com el PSOE de Zapatero està fent el recorregut invers al de Felipe González pel que fa a la seva posició respecte a la qüestió nacional espanyola.

Felipe González, Alfonso Guerra, José Barrionuevo i tota aquella generació del socialisme hispànic van començar combatent tots els nacionalismes no espanyols. Era l’època dels GAL i el terrorisme d’Estat però, també, la del cas Banca Catalana, quan la Fiscalia General de l’Estat i el diari El País volien que un embolic bancari acabés amb el president de la Generalitat a la presó.

Però les circumstàncies van canviar, i Felipe González va acabar la seva presidència de la mà de CiU. Fins i tot se li va poder escoltar algun tímid reconeixement al catalanisme.

El PSOE de Zapatero, en canvi, va entrar en escena a base d’Espanya plural i prometent que “apoyaré...” el que faci falta. En pocs anys, però, aquest segon PSOE ha muntat un front espanyolista a Navarra i un altre a Euskadi. I ells i el seu diari critiquen Touriño perquè, diuen, no va saber lligar prou curt el BNG. Just al revés.

Molt bé, president ...

2009-03-13T14:08:00.000+01:00

El president de la Generalitat ha fet una reflexió sobre la situació econòmica que pateix aquest país tan patidor i les solucions que caldria aplicar-hi per sortir-ne amb quatre pèls al llom. Molt bé, president. Al Cercle d’Economia tothom va dir quin gran discurs i quin president més espavilat que tenim. Enhorabona, senyors del Cercle. En aquest país tan petitet qui no llepa, xucla. Mani qui mani, tot són somriures Netol. Alguna premsa va recalcar el “gir liberal” de Montilla. Qui ho havia de dir. Tota la vida criticant el liberalisme i ara és el catecisme que cal aplicar per resoldre angoixes i incerteses.

Llegit, apamat i meditat el discurs del president, cal dir, d’entrada i de sortida, que es tracta d’un bon discurs. Hi ha una anàlisi del drama, algunes potingues domèstiques per reduir-ne els efectes i una proposta de reformes estructurals que caldria aplicar a Espanya, que és on s’han d’aplicar les reformes estructurals perquè tinguin sentit. El diagnòstic és bo però demana algunes apreciacions impertinents. En primer lloc, es posi com es posi el president, les “injeccions” econòmiques del govern nostre de cada dia són de pa sucat amb oli de gira-sol. Montilla va dir que s’estimava més no parlar de finançament, però sense finançament només hi ha brindis amb ratafia i a l’ombra. En segon lloc, els consells a Zapatero són d’agrair, però per fer-se sentir el PSC compta amb 25 diputats. Amb carnet del PSOE, pel que es veu.

La caritat de Renfe i més ...

2008-12-02T12:26:00.000+01:00

No em digueu que no tenen un cor enorme, com un oceà, aquests de Renfe, que, enduts d’amor al proïsme, van decidir, el passat dia 27, destinar un euro de cada bitllet venut a projectes de cooperació i desenvolupament. Perdoneu que m’aturi però és que em salten les llàgrimes. A més, han posat a la venda un tren de joguina els beneficis del qual aniran a parar a 12 ONG internacionals; corro a comprar-lo. Oi que són bons? Oi que els refugiats congolesos, els dissortats tailandesos i les bosses de pobresa d’Amèrica Llatina ho estan celebrant? Jo, al primer revisor que trobi, me’l menjo a petons. Ara bé: ¿per què no dediquen aquest frenesí caritatiu a millorar Rodalies de Barcelona? ¿Que no són fills de Déu, els dissortats que treballen a l’àrea metropolitana?

Però el més bonic de la setmana ha estat la magna manifestació de València en contra que s’imparteixi educación para la ciudadanía en anglès. Ja veus: s’endeuten fins a les celles, cometen delictes sense deixar la poltrona i tanquen els repetidors de TV3, i ha estat una anècdota la que ha inflat els nassos dels valencians. ¿És la gota que fa vessar la mesura del vas? Enigmàtica paradoxa.

L'estratègia internacional d'Obama.

2008-12-02T12:22:00.001+01:00

Hillary Clinton, la mateixa que durant les primàries del Partit Demòcrata va dir que Barack Obama no tenia experiència internacional i que no estava preparat per ser comandant en cap de l’exèrcit nord-americà, ara serà la veu i la cara dels Estats Units al món. Com a secretària d’Estat serà la principal responsable de l’equip d’Afers Estrangers i de Seguretat Nacional que ahir es va presentar públicament. Obama ha fitxat Janet Napolitano com a secretària de Seguretat Nacional; Robert Gates, que es manté com a secretari de Defensa; el general James Jones, com a assessor de seguretat nacional, i Susan Rice, com a ambaixadora a l’ONU.

L’equip que es va donar a conèixer ahir té just el que li falta a Obama en el terreny de la política internacional: experiència, discurs propi i un pla. En la situació en què deixa George Bush la diplomàcia dels Estats Units cal tenir un pla traçat per millorar la relació amb els aliats tradicionals, unir forces davant l’amenaça del terrorisme islamista i fer front al desafiament a l’equilibri internacional que planteja la creixent influència de potències d’arrel totalitària, com Rússia o la Xina. Per si això no fos prou, continuen obertes les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, amb un alt cost en diners i vides humanes per a l’exèrcit nord-americà. I tot això quan la CIA admetia fa pocs dies en un estudi que en 20 anys disminuirà dràsticament la influència de Washington en les relacions internacionals.

Davant de tots aquests desafiaments, Obama va deixar clar ahir que pensa protagonitzar “un nou inici de lideratge nord-americà”. Hillary Clinton pot convertir-se en una veu autoritzada dels Estats Units al món, i també serà acceptada com a tal per l’opinió pública nord-americana. “L’equip que he format comparteix el meu pragmatisme sobre l’ús del poder i el meu objectiu sobre el paper dels Estats Units com a líder en el món”, va afegir Obama. Potser per això confia en Robert Gates i James Jones –tots dos realistes i bons coneixedors de l’exèrcit– per compaginar els objectius diplomàtics amb unes forces armades que puguin recuperar el prestigi perdut en els últims anys. Bon equip i bones intencions, però el desafiament és immens.

I ara, un Ministerio de Deportes.

2008-11-28T10:39:00.001+01:00

Res per aquí, res per allà i, de cop i volta, un Zapatero convertit en aprenent de Tamariz, es treu un nou ministeri del barret. Atès que estava rebent a la Moncloa els campions de la Copa Davis, se li va acudir anunciar la creació d’un Ministerio de Deportes. Per què? Per distreure de la crisi. Per fer què? Aquesta pregunta ja costa molt més de respondre. ¿Què farà Jaime Lissavetzky com a ministre que no pugui fer com a Secretario de Estado para el Deporte? Silenci. Ningú no en sap res. I és que Zapatero es va tirar a la piscina sense provar si l’aigua estava gaire freda i, ni tan sols, sense mirar si hi havia aigua.

L’episodi val la pena explicar-lo. Arriben els tenistes a la Moncloa i el capità, Emilio Sánchez Vicario, li demana al president espanyol que canviï la llei de l’esport i que creï un ministeri propi, deslligat del d’Educació i Política Social, tal com ho té ara. I Zapatero, agraït al futbol, al bàsquet i al tenis perquè li han donat les alegries patriòtiques més grans del 2008, diu que sí. I allà mateix, en públic, es compromet a incloure aquest ministeri específic en la propera remodelació de l’executiu. Més enllà de l’oportunisme polític, cal reconèixer que amb la quantitat de gent de l’Estat que té en l’esport un complement molt important a la seva vida (bé com a practicant o bé com a seguidor) potser sí que val la pena que ocupi una cadira pròpia al consell de ministres, en lloc de ser un succedani dins d’una altra cartera.

També aquí, en la festa de la UFEC, David Moner va fer una petició similar al president Montilla, de tenir una conselleria d’esports, i no va obtenir resposta. A partir d’ara caldrà veure, d’entrada, si Zapatero té més paraula amb els tenistes de la que ha tingut amb Catalunya a l’hora de fer promeses. I, després, com que a cada bugada hi perdem un llençol (i últimament també dues coixineres), esbrinar si un ministeri així serviria per laminar-nos una mica més les competències.

Cas Repsol, no entenc res (de res)

2008-11-27T13:56:00.001+01:00

Se suposa que tothom pot tenir una opinió sobre el que passa. I se suposa que del cas Repsol-Lukoil també. Doncs mireu, em sap greu, però no tinc res a dir-hi perquè, tot i que ho he intentat, no he aconseguit entendre res de res, de res.

L’any 2006 el senyor Lukoil va dir al senyor ZP: “Vull comprar un 10% de Repsol”. I el senyor ZP va respondre: “Pugi aquí dalt i veurà Móstoles”. Llavors ZP se’n va anar a veure el senyor de la important constructora Sacyr Vallehermoso i li va dir: “Vols un 20% de Repsol? És que hem de salvar l’espanyolitat de la cosa, saps?”. I el senyor Sacyr va contestar: “Ah, pos vale”. Però arriba la crisi i el senyor Sacyr truca a ZP: “Recordes aquell favor de fa dos anys? Doncs que voldria cobrar-me’l. Compreu-me Repsol”.

Fins aquí, res d’especial, oi? Però ara sumi-hi, i no necessàriament per aquest ordre, que: 1. PP i PSOE es barallen per l’espanyolitat de l’empresa i quan acaben amb això es llencen pel cap el passat: que si vosaltres vau privatitzar Repsol, que si vosaltres vau vetar Lukoil. 2. En ZP cada dia diu una cosa diferent. Els dies parells està a favor de la venda i els senars en contra. En Solbes, mentrestant, no sabem si puja o baixa. 3. Rajoy, un liberal, demana intervenció pública. 4. Lukoil és una empresa superendeutada que, a més, no troba finançament per pagar l’operació. 5. Gent relacionada amb Lukoil són a la presó per mafiosos. 6. Un diari pròxim a ZP assegura que el rei va trucar fins a sis cops al presidente perquè donés llum verda a la venda i la Casa del Rei ho desmenteix en un comunicat i afegeix que el rei tampoc ha trucat a Putin perquè “aquest no és el seu paper”. 7. I, parlant de papers, quin paper hi juga La Caixa, en tot això?

Per tant, confirmo que no entenc res i, per si de cas, que ni ganes. Tralarà, tralarà, i demà parlaré de l’onada de fred, o de la crisi, o dels llums de Nadal, o dels ocellets, o de...

Capitalisme sense capital?

2008-11-27T13:50:00.001+01:00

Mai com ara no hi ha hagut tanta liquiditat (diner en efectiu) injectada pels bancs centrals al sistema bancari i mai com ara no hi havia hagut tanta liquiditat congelada o petrificada als balanços dels bancs i de les caixes. Ja sigui atresorada a les caixes fortes del sistema bancari, per reforçar-ne la solvència, o bé esmerçada a comprar actius a les empreses immobiliàries a les quals han prestat diners, per evitar-ne la fallida, ara resulta que no hi ha prou liquiditat per renovar crèdits ja existents a moltes petites i mitjanes empreses solvents del país. Si als anys vuitanta molts bancs espanyols es van empassar grans indústries en fallida, la lenta digestió de les quals va fer molt més llarga la sortida de la crisi econòmica, ¿els bancs i les caixes estan fent el mateix amb la construcció?

Ara tots hem de córrer a rescatar la constructora Sacyr de Luis del Rivero, l’amic de Zapatero, per evitar una suspensió de pagaments cantada (18.000 milions de deute acumulat) que arrossegaria principalment el Banco Santander (1.154 milions) i Caja Madrid (933 milions). Del Rivero va venir en plena cresta de l’onada al Cercle d’Economia a explicar als empresaris catalans que havia comprat un 20% de Repsol sense tenir un euro, tirant-los en cara la seva prudència malaltissa i la seva por provinciana al palanquejament (deute en relació als fons propis); no va dir, però, que sense un Estat com a xarxa de protecció no es pot fer d’empresari trapezista. Avui Sacyr exigeix vendre el seu 20% de Repsol al preu que va pagar, 27 € per acció, quan Repsol va tancar dimarts a 14 €, sense assumir cap pèrdua en el seu balanç. I se senten veus al PSOE que demanen que l’ICO o la SEPI compri el 20% de Repsol per rescatar Sacyr, fet que comportaria retallar més inversions públiques i més polítiques socials que es regategen als catalans.

¿El govern català no té res a dir sobre això? Acciona, Sacyr i Endesa deuen més de 55.000 milions d’euros per les seves compres d’Endesa, Repsol i Iberdrola. I així, el nostre sector energètic es troba avui en una posició molt vulnerable i sense accionistes estables: coses que passen per lliurar l’energia del país als constructors per preservar-ne “l’espanyolitat”. Sort que a Madrid no són nacionalistes! Els catalans, però, avui estem dins d’una casa que pot caure’ns al damunt.

El nostre sistema econòmic es basa en el crèdit bancari i per això ara la seva sobtada reducció està comportant conseqüències dramàtiques. El sistema financer, que canalitza l’estalvi cap a la inversió, s’ha col·lapsat en part. Els bancs i les caixes redueixen el crèdit per sobreviure i els Estats actuen desesperadament: assumint riscos molt alts per garantir que rutllin les economies posen en perill la seva solvència futura. L’estalvi fuig cap a la renda fixa tot i que la seva rendibilitat és molt baixa i per això baixa la borsa: no hi entren compradors. De diner per entrar-hi n’hi ha molt, sobretot en fons sobirans de països emergents, que saben que el temps juga a favor seu.

Als EUA entre el 1929 i el 1932 es va produir una caiguda d’un 25% de l’oferta monetària (quantitat de diner) i d’un 25% del nivell de preus i la taxa d’atur va pujar del 3% al 23%. La disminució de l’oferta monetària no va provenir pas d’una reducció de la base monetària (bitllets i monedes), que va augmentar, sinó d’una crisi de confiança en el sistema bancari: les fallides bancàries van provocar retirades massives de dipòsits i el coeficient d’efectiu (efectiu en mans del públic en relació als dipòsits bancaris) va passar entre el 1929 i el 1932 del 17% al 41%. Per bé que els bancs centrals creen bitllets i monedes, aquesta base monetària només representa d’un 10 a un 15% de l’oferta monetària. Tota la resta és diner bancari, el diner que creen els bancs: no pas imprimint bitllets com havien fet sempre fins al segle XIX (quan els bancs centrals públics en passen a monopolitzar l’emissió), sinó convertint molt ràpidament dipòsits captats en crèdits atorgats. I així una mateixa quantitat de bitllets pot, circulant molt ràpidament gràcies als eficients sistemes bancaris moderns, finançar moltes transaccions.

Entre el 1929 i el 1932 el procés de creació de diner bancari, però, es va invertir: les retirades de dipòsits van provocar una caiguda dels crèdits que va reduir l’oferta monetària i van originar la deflació. A diferència dels anys 30 ara es rescaten bancs i es garanteixen dipòsits bancaris; avui, però, s’injecta, com als anys 30, més i més base monetària que no s’està convertint en crèdits ni arribant a les empreses. I si el crèdit cau perquè la confiança triga molt a restaurar-se també disminuirà l’oferta monetària.

L’economia és imprevisible, perquè els homes també ho són. Cada dia milions d’empreses i de persones prenen decisions d’inversió i de consum impossibles de predir el dia abans. Fa sis mesos, per exemple, milions de persones a tot el món tenien previst de renovar el seu cotxe abans de final d’any. Ara s’estan ajornant moltes renovacions, perquè la crisi de confiança del sistema financer s’ha encomanat a l’economia real... Cal evitar de caure en el pou d’un capitalisme sense capital.

Encara som a Catalunya?.

2008-11-27T13:48:00.000+01:00

Dimarts a la nit em vaig sorprendre gratament a la plaça de Catalunya, a l’hora d’anar a buscar el tren: dos joves parlaven català. No és l’idioma que s’acostuma a escoltar ni al tren ni entre la gent que a aquelles hores fa temps a la zona. Gent que, com servidor, torna de la feina o fa feina venent llaunes de cervesa d’estranquis, bolsos o ulleres de sol en el basar del top manta, o amenitza la vesprada dels turistes amb els últims èxits del chill out andí. Gratament em vaig sorprendre perquè per fi vaig entendre per què del català en diem llengua pròpia. Deu ser perquè és la llengua d’allà on som, vaig pensar, o és la llengua d’allà d’on són aquells dos joves. Em va venir al cap aquell llibre de José LuIs López Bulla, Cuando hice las maletas, en què relata les seves experiències personals en arribar al Mataró dels anys 60 com tants altres immigrants d’Espanya.

Una de les coses que el va sorprendre és que hi havia gent que parlava català i que no ho feien per tocar els nassos. Que ho feien perquè era la seva llengua i, va deduir López Bulla, perquè aquesta era la llengua de Catalunya... i Catalunya no era ben bé Espanya. No sé què en pensaria ara, 40 anys després, si anés a agafar el tren de Mataró una nit qualsevol a quarts d’onze a la plaça Catalunya. El que sí que sé és que els manifiestos, els Losantos, els The Economist, els Rivera i els jutges del TC, i els que, això sí, amb la millor intenció, teoritzen el fracàs dient que hem de jubilar conceptes com el de llengua pròpia, al final aconseguiran que Catalunya sigui un no-lloc. Un hipermercat, un aeroport, un McDonald’s, una botiga de gran marca... Llocs que no són, t’hi trobis a Campdevànol o t’hi trobis a la Xina Popular, que diria un altre Josep-Lluís (Carod-Rovira). Però, en fi, no tot està perdut. Sempre ens quedarà la Renfe per saber on som i pagar el taxi: el tren no va a l’hora perquè plou. I demà, o sigui ahir a quarts de vuit del matí, sant tornem-hi a pagar el taxi perquè ja no plou però, com la setmana passada, fa fred.

Cap al temporal.

2008-11-27T13:43:00.001+01:00

Seguim en un escenari polític enrarit per la crisi. S’hi afegeixen la incògnita del finançament i la de la sentència del TC sobre l’Estatut. Els partits no tenen clar quina resposta s’acabarà imposant a aquests reptes. Esmolen eines. Capto al Parlament cinc moviments cap al temporal.

ICV es manifesta contra el govern. Els ecosocialistes comenten als passadissos que faran un desplegament important en la concentració diumenge contra la llei d’educació. La va aprovar el govern català del qual formen part. Hi aniran Joan Herrera, Jaume Bosch, Dolors Camats i Jordi Miralles, tres d’ells valors ecosocialistes en alça. No hi serà cap conseller ni director general per evitar que José Montilla els cessi. La situació recorda el tripartit de Pasqual Maragall.

I el president fa gestos cap a ICV. José Montilla sap que els pròxims dies la relació amb els ecosocialistes s’endurirà. Potser per endolcir-ho una mica, avui tracta amb delicadesa ICV. Sap que els ecosocialistes van cada cop més per lliure. El mateix que feia ERC l’anterior legislatura. En sortir d’una votació, Montilla s’acosta a Joan Boada i Dolors Camats per fer petar la xerrada. Comenten la recent assemblea d’ICV. Donen una curiosa imatge distesa.

Josep-Lluís Carod, revifat. ERC segueix immersa en el seu etern debat intern. Cal certificar avui que per primer cop aquesta legislatura apareix Carod visiblement content. No s’esllangueix pels racons. S’atura a parlar somrient amb Antoni Castells, per la críptica camisa negra que llueix el conseller. L’entorn de Joan Puigcercós està molt a l’aguait i detalla que Ernest Benach, el gran col·laborador de l’expresident d’ERC, no va assistir a la conferència de Carod dimarts. Va preferir acudir a la preestrena de la darrera pel·lícula de Ventura Pons, on va coincidir amb Puigcercós.

El finançament és el primer ‘round’, i imminent. Serà la primera resposta que hauran de donar els partits catalans. Tots es miren de reüll. CiU i el PSOE Catlaà són els que marcaran les dues reaccions possibles. Francesc Homs ho debat amb Joaquim Nadal enmig dels passadissos. “M’admira la vostra confiança que hi haurà acord de finançament abans de Nadal”, li engega el convergent. El conseller rumia la resposta uns segons, i no dóna per fet res. “Ja és veurà. Això d’imminent ho diu Zapatero”. Extrema prudència.

Mossos, tres errors en un.

2008-11-26T13:15:00.001+01:00

Des de fa un mes, els Mossos d’Esquadra patrullen ja per tot el territori del Principat. És un motiu de satisfacció per als qui somniem una Catalunya en què nosaltres mateixos ens maneguem les nostres coses. També és digne d’orgull veure que els ciutadans valoren amb un 7 la feina de la nostra policia. Un notable consolidat per la bona feina que durant molt anys ha anat fent aquest cos, des de l’últim dels seus agents fins a remarcables consellers d’Interior que han destacat per la seva tasca, com Xavier Pomés. Sent com és una policia, és lògic que en alguns casos hagi d’usar la força i que no sempre s’actuï encertadament. Sent com és una policia jove, és lògic que tingui errades d’inexperiència o cometi pecats absolutament estalviables. Ara bé, lluny del gremialisme mal entès, els agents haurien de ser els primers a voler que apartin els companys que s’esgarrien. Qui la fa, la paga.

També pel bon nom del cos, els mossos que s’excedeixin en les seves funcions han de ser castigats. I la notícia que publiquem avui és contundent. L’Audiència de Barcelona condemna a uns quants anys de presó quatre mossos d’esquadra que van torturar un ciutadà. El primer error dels cinc agents implicats en el cas va ser equivocar-se en la persona que van detenir el 27 de juliol del 2006. El segon error, i el delicte que els ha acabat sentenciant, va ser torturar aquest ciutadà romanès detingut al carrer, amb unes escenes de violència tan excessiva que fins i tot els vianants recriminaven l’actitud dels mossos. A quatre d’aquests cinc membres de la unitat d’atracaments se’ls imposa ara la condemna més alta que s’ha dictat mai per a uns agents de la policia catalana. El tercer error, menor, és de l’Audiència i la fiscalia per no haver notificat a la premsa, com és fa en tots els casos, que es jutjaven aquests fets. Van aconseguir amagar el cas i el judici. La sentència, en canvi, és pública i transparent. Tot plegat, molt lamentable.

Tripartit II, un balanç impossible.

2008-11-25T10:29:00.001+01:00

Em truca el balanç de dos anys de tripartit i em diu: “Bé, suposo que parlaràs de mi, oi?”. I jo, pobre de mi, surto del pas com puc: “Sí, sí. Un dia d’aquests ho faré, no et preocupis”. I és que, sap què em passa, que per molt que hi dono voltes, a aquest tripartit no li trobo cap balanç.

I ara vostès em diràn: però si ha fet no-sé-quantes escoles, ha obert vés-a-saber-quantes “ambaixades”, ha acabat el desplegament dels Mossos (i de les Mosses), que si el pla de museus... Sí, sí. Tot això i dos ous durs, però el Tripartit II té un problema gravíssim: serà jutjat per uns fets que, dos anys després del seu naixement, encara no han succeït i que tothom està pendent que passin, el Tripartit II els primers. Vaja, que per moltes escoles, per moltes ambaixades, per molts Mossos (i Mosses) i per molts museus que facin, la història jutjarà Montilla i els seus per: 1. L’Estatut que ens quedi. 2. El finançament que s’aconsegueixi. 3. Els traspassos com Rodalies o l’aeroport. I 4. La resolució de la crisi. A l’hora del balanç, la resta de projectes i de polítiques seran cacauets per matar la gana i dels quals ningú no es recordarà.

Montilla és molt conscient d’aquesta situació. Per això manté aquest enfrontament amb en ZP (Zapatero Pinotxo). Sap que uns encenalls d’Estatut, un finançament de la senyoreta Pepis, unes Rodalies model Bombai i un aeroport com el dels Clicks significaria deixar-li el govern en safata a CiU(situació que, d’altra banda, no disgustaria gens a Mister Apoyaré). Però és que, a més, els pròxims mesos la plaça Sant Jaume es convertirà en un manifestòdrom diari, on la base electoral sociata demanarà solucions al tancament de tota mena d’empreses. I l’única resposta que els podrà donar el president de la Generalitat serà: “No, si jo ja us entenc, però el govern català no pot fer gaire davant la primera gran crisi econòmica global... Ara, que si voleu un balanç, el tinc d’oferta”.

Saura i la moto amb rodes quadrades.

2008-11-18T15:03:00.000+01:00

ZP? Sóc en Shoan... Coi, en Saura... Sí home, maduret, molt interessant... No, barba no. I sempre vesteixo amb una gran elegància casual... Ara sí, oi?... Pijoprogre ho seràs tu, lluç bullit... Sí, jo et trucava per allò de l’hotel... Sí, de Vilanova... No, Vilanova del Camí, no... No, del Vallès tampoc, no. Vilanova i la Geltrú... No, tu i jo no vam estar en cap hotel de Vilanova i la Geltrú. Va ser amb la De la Vega... No, tu i la De la Vega tampoc. Hi vaig estar jo amb la De la Vega... Sí, tots dos sols a l’habitació d’un hotel... No, no vaig anar-hi com a home, no siguis animal... No, com a conseller tampoc. La meva presència va ser com a màxim representant d’Iniciativa... Si, és un partit... I tan que tenim diputats... I consellers i tot... Sí, sí, i a Catalunya governem, imagina’t...

Exacte, va ser aquella reunió en què vam pactar anul·lar la teva compareixença, que nosaltres mateixos havíem demanat prèviament, perquè expliquessis per quina part del cos t’havies passat la llei que deia que el 9 d’agost era la data límit per al nou finançament... No, és que han passat els dies i també has incomplert el pacte... Que hi ha interferències? És que m’ha semblat escoltar com una riallada... No m’obliguis a prendre mesures dràstiques... Que quines mesures? Doncs demanaré una altra compareixença perquè expliquis el primer incompliment, l’incompliment del pacte per no explicar el primer incompliment, l’incompliment del segon termini fruit del pacte posterior al primer incompliment, i, a més, t’oferiré pactar un altre termini posterior a l’incompliment del primer termini, posterior a l’incompliment de la data que diu la llei.

No m’estranya que estiguis impressionat. Pensa que em diuen el Guardiola de la política. Vesteixo millor que ell i encara tinc a punt més jugades d’estratègia que ell, però polítiques... Hola?... Vaja, s’ha tornat a tallar. Ara que ja el tenia totalment acollonit... ZetapeeeP?

A la tercera, la vençuda?

2008-11-17T12:32:00.001+01:00

Poques vegades una notícia política estava tan cantada com aquesta. El govern de Zapatero ha tornat a enganyar Catalunya pel que fa a la data d’acord del finançament. Allò que De la Vega li va prometre a Joan Saura en un hotel de Vilanova tampoc no s’ha complert. Iniciativa, en canvi, sí que va mantenir la paraula i va salvar Zapatero de donar la cara al Congrés. Però ja no és cap sorpresa que la Moncloa ens hagi tornat a engalipar. De fet, arran del pacte de Vilanova de mitjan agost, el diari AVUI va fer un titular de portada contundent: “ICV fa marxa enrere i debilita el front català”.

Aquella portada no va fer cap gràcia als líders ecosocialistes (abans comunistes). I aquell dia la interpretació era tan fàcil que en una mateixa columna del diari es va titular: “Saura marca en pròpia porta”. I en el text es podia lleguir que “l’aixecada de camisa rau precisament en això, en el qui dia passa any empeny. Guanyar temps ad infinitum per no gosar complir la llei”. No és casualitat, doncs, que esgotat aquest termini de tres mesos comencem un altre compte enrere. Montilla va esgarrapar a Zapatero un tercer compromís: que abans d’acabar l’any tindríem el finançament acordat per tal de poder-lo aplicar ja el 2009.

Ara per ara, però, amb la crisi que a Zapatero li està caient al damunt, amb la popularitat baixant i amb la resta de comunitats autònomes mirant amb lupa les nostres xifres, serà molt difícil que tinguem el finançament just que ens pertoca. El relat que convindrà fer, si arriben les noves quantitats, serà que és el millor finançament de la història. La realitat serà, però, que continuarem molt lluny del que ens pertoca, ni que només sigui per volum de població. Montilla, per tant, ja pot començar a rumiar quina explicació donarà als ciutadans després que els seus germans del PSOE l’hagin enredat tan reiteradament. Cabòries!

Per on ha de passar l’AVE?

2008-11-12T15:31:00.001+01:00

A ningú li va estranyar quan el 1991 es començà a construir el Gran Belt i els Països Bàltics quedaren lligats amb Europa a través d’un túnel i un magnífic pont. Es podria viatjar des de París quasi fins al Cercle Polar. A les acaballes d’un cicle econòmic com l’actual, està clar que cal plantar les bases per un futur més eficaç.Un dels pilars generadors de creixement sempre han estat les infraestructures.En el projecte de connexió d’Europa sud enllà, tant a la costa mediterrània com a tota la resta del continent Africà, és on s’ha d’encaixar l’Arc Mediterrani. El transport ferroviari és avui el més sostenible de tots. Està guanyant la partida als avions de mitja distància i al transport de mercaderies per carretera. Barcelona a través d’aquest Arc Mediterrani es comunicarà amb la resta d’Europa ja organitzada, però des de Barcelona també cal potenciar l’Arc Mediterrani d’Espanya per connectar-lo amb Àfrica.Un dels projectes Europeus ha de ser doncs, una connexió per l’Estret de Gibraltar i dissenyar les infraestructures viàries i ferroviàries que uneixin tota Europa pel mediterrani fins al Caire i també dissenyar les infraestructures viàries i ferroviàries que assegurin en un futur la unió d’Europa amb Lagos, i arribar fins Ciutat del Cap, idees que per altra banda els francesos ja projectaven els anys trenta a través d’Argèlia amb el ferrocarril Nemours-Ciutat del Cap. Aquí teniu un esquema de la proposta de Barcelona com a ciutat capital europea del Mediterrani: Aquests projectes d’infraestructures són les autèntiques idees d’estat que s’han de desenvolupar, potenciar i comunicar. Són els projectes europeus que hauria de proposar Espanya per a realment contribuir a la potencialitat i credibilitat d’Europa al món. Mentre Espanya s’ha estat mirant el melic, és a dir Madrid, Europa ha anat creixent cap al Nord i sobretot cap a l’Est.Es curiós com Espanya s’ha conformat a veure’s com el cul de sac d’Europa.Segurament un lloc vàlid per a construir moltes casetes i hotels per a que els avis europeus vinguin a passar-hi una estoneta. Mentrestant Barcelona, sent ja la capital europea del Mediterrani, assisteix tristament a la inoperància de l’estat espanyol, incapaç de comportar-se amb mentalitat d’estat europeu. Madrid encara no ha estat capaç de connectar Portugal amb Europa per unir esforços i reclamar la connexió de l’alta velocitat transpirinenca d’una manera més ràpida. Tot resulta lent i molt car quan es parla de potenciar les infraestructures de Catalunya.Ho hem vist amb l’aeroport, amb l’alta velocitat interna i ho patirem els propers anys pagant la línia nou del metro, una de les obres més útils i més interessants a nivell tècnic per la nostra ciutat.Catalunya de moment ha fet ús de l’alta velocitat per a baralles locals.Podríem imaginar-nos Barcelona com a capital important en aquest gran recorregut, generant un barri ple de consolats amics del mediterrani, on a més d’arribar-hi la gent alegre dels creuers, hi arribessin noves oportunitats i nous negocis del sud.Europa necessita una capital que no tingui fred i no li espanti les ganes de treballar per fer-se conèixer i reconèixer al món. Potser comença a ser hora de reclamar per a Catalunya idees i projectes d’estat a nivell Europeu que facilitin resoldre els problemes actuals i dissenyar noves estructures i infraestructures per a països del sud enllà, on la gent encara no és ni més rica, ni més lliure ni tampoc més feliç.

ICV/EUiA: al govern i a la manifestació.

2008-11-11T15:17:00.000+01:00

La crisi econòmica també incideix en les dinàmiques de govern. No només des del punt de vista de les decisions dels gestors públics per fer-hi front, sinó en les mateixes relacions intergovernamentals. Passa al govern espanyol, en què les percepcions del vicepresident Pedro Solbes i les d’altres ministres de l’àrea econòmica, com el d’Indústria, Miguel Sebastián, no són exactament les mateixes. I passa al govern de la Generalitat, on les percepcions que té sobre els efectes de la desacceleració i la manera d’actuar el president i líder del PSC, José Montilla, i els seus socis d’Iniciativa (ICV) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Joan Saura i Jordi Miralles, tampoc no són exactament les mateixes. De fet, segons com es condueixin aquestes divergències, podrien acabar produint un incendi en la mateixa dinàmica governamental.

Coincidint amb l’assemblea d’EUiA d’aquest cap de setmana, i a les portes de la d’ICV, que ha de revalidar Saura a la presidència, els ecosocialistes han demanat, per boca del seu dirigent Jordi Guillot, la revisió del Pacte d’Entesa, l’acord programàtic que va desembocar en la formació del segon tripartit ara fa dos anys. Aquesta reclamació, que en altres moments ha formulat ERC per qüestions distintes, apareix en uns moments que la crisi afecta seriosament grans empreses industrials, com ara les del sector de l’automoció. Però es produeix també –i aquí han saltat els llums d’alarma– coincidint amb l’aposta centrada de Montilla a favor de la “flexibilitat” en el tractament de les crisis laborals (expedients de regulació) i a favor dels escenaris d’estabilitat política i social per afavorir la inversió i la reactivació econòmica.

ICV i EUIA no havien plantejat fins ara escenaris de revisió de l’acord tripartit; més aviat, han vist amb recel –anant a roda del PSC– els plantejats per ERC. La pressió dels sindicats i els treballadors, quan veuen en perill la seva feina, és ben legítima. Menys ho sembla la de forces polítiques que, confonent els papers, pretenen ser al govern i, alhora, a la manifestació. I quan això passa, és inevitable pensar que potser pesa més l’oportunisme polític i electoral que la preocupació pel lògic malestar social.

Apel·les com a símptoma.

2008-11-10T12:27:00.000+01:00

El nomenament del germà de Josep-Lluís Carod-Rovira, Apel·les, com a ‘ambaixador’ català a París va arribar la setmana passada al Parlament de la mà de l’oposició. A ERC aquest assumpte li fa un mal important i evident. A més, si, com asseguren els experts, a l’hora de votar els electors es guien bàsicament per uns pocs fets que han quedat enregistrats en la seva memòria, segur que el cas Apel·les afectarà electoralment els republicans.

No obstant, aquest assumpte del germà del vicepresident s’ha tendit a analitzar-lo com una malaltia en si mateix i, al meu entendre, en canvi, constitueix més aviat un símptoma. Un símptoma que evidencia tota una manera de prendre’s el país i la funció pública. Durant el primer tripartit i el segon han estat moltíssims els parents col·locats a dit en un lloc o altre de les administracions controlades per les esquerres. L’abundància d’aquesta mena de pràctiques ha superat tots els rècords vistos al nostre país i segurament a tot Occident. Si a algú no li importa enxufar el germà, el nebot o la filla, tampoc no li importa enxufar companys de partit i tota classe d’amics, coneguts i saludats.

Tot depèn, com deia, del sentit de la responsabilitat que es tingui. El fet que els tres partits d’esquerres disposin d’una quantitat quasi inabastable de càrrecs grossos, mitjans i petits a la seva disposició ha propiciat que –amb les corresponents excepcions, ben cert– el partidisme i la mediocritat amarin les administracions del país d’una manera que espanta i desmoralitza molts dels seus treballadors. Parlar de meritocràcia i no diguem d’excel·lència en aquest context ha esdevingut, malauradament, una pura extravagància, gairebé un exabrupte.

Finançament, promeses i desconfiança.

2008-11-07T12:02:00.000+01:00

El 9 d’agost va expirar el termini de dos anys fixat per l’Estatut del 2006 per arribar a un acord entre el govern espanyol i la Generalitat sobre el nou finançament. Incomplert aquest compromís, malgrat els reiterats avisos del president José Montilla, els partits del seu govern i CiU, la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va pactar amb Joan Saura, president d’ICV i conseller, allargar tres mesos el termini de negociació. Aquest segon termini acabarà d’aquí a 14 dies. Mentrestant, i un cop desvinculat el finançament de l’aprovació dels pressupostos de l’Estat per al 2009 –que Zapatero s’ha garantit amb el suport del PNB i el BNG–, De la Vega i altres membres de l’executiu del PSOE encara han llançat el missatge que “no passa res” si el nou finançament es continua negociant durant l’any vinent.

El més calent és a l’aigüera i el diàleg entre els dos governs, al qual ha acudit la Generalitat amb el suport del PSC, ERC, i ICV però també de CiU, no ha donat cap fruit. El mal context polític es veu agreujat pels efectes d’una crisi econòmica que pot castigar durament Catalunya i el seu teixit productiu. La caiguda de la recaptació d’impostos de la Generalitat vinculats a l’activitat immobiliària ha obligat el govern a retallar uns pressupostos que ja haurien d’haver incorporat les previsions d’ingressos del nou finançament. Calen més recursos per reforçar les línies de suport a les empreses. Com publica l’AVUI, sectors claus com el comerç ja estan afectats seriosament, mentre la crisi d’empreses com Seat o Nissan és ja una realitat. Però, a més a més, si no millora el finançament, els serveis socials també se n’acabaran ressentint, com ha succeït en el cas dels ajuts a les persones dependents establerts per llei.

El president José Montilla es va reunir dimecres a la Moncloa amb el seu homòleg espanyol per exigir que el nou finançament estigui acordat abans del 31 de desembre. El resultat de la cimera ha estat una nova promesa –la d’agilitar les converses en marxa– que no ha servit per esvair la creixent desconfiança sembrada per Zapatero a tort i a dret. L’Estatut és una llei que s’ha de complir i són moltes les necessitats de la societat catalana. Sobren les promeses, calen fets.

El president Benach tenia raó.

2008-11-07T11:58:00.001+01:00

L’episodi de Nissan contra la crisi s’ha convertit en un serial. En el primer lliurament els responsables de la multinacional van anunciar un expedient de regulació d’ocupació a Catalunya que podria afectar 1.680 dels seus 4.479 treballadors. Poca broma. El govern de l’Estat va reaccionar de manera fulminant i el seu curiós ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, va proclamar que havia pactat amb els màxims responsables de l’empresa a Europa la fabricació d’un cotxe elèctric. Juguete completo, juguete Comansi. Per reblar el clau i perquè no diguessin, el president de la Generalitat se’n va anar a París per entrevistar-se amb el president de Nissan Motor Company –però allà qui mana?–, Carlos Ghosn. Mister Ghosn va dedicar al president Montilla bones intencions, que empedren els camins dels cementiris. Com ara que cal “fomentar la competitivitat de les plantes catalanes” (ai!), “obrir ponts de diàleg i col·laboració” (ai, ai!) i “concretar projectes industrials de futur” (ai, ai, ai!). Ahir un altre directiu de Nissan es va tornar a reunir amb el ministre Sebastián i li va reclamar, a canvi del cotxet elèctric, infraestructures –l’ample de via civilitzat al Mediterrani, senyor ministre!–, incentius fiscals i un compromís d’adquisició del nou cotxe de piles. Tal com va la cosa, això acabarà amb ERO i tot el parc mòbil de la Generalitat electrificat. El president Benach tenia raó. Mentre puguin, almenys que demanin reposapeus.

Zapatero és Obama?

2008-11-06T13:44:00.001+01:00

Ahir el Centre d’Investigacions Sociològiques – entitat solvent, malgrat ser pública i espanyola – va traure a la llum l’empat tècnic en intenció de vot entre PSOE i PP. Alhora la xifra de les víctimes de l’atur adquiria proporcions històriques –històriques, sense reserves–, mentre Pedro Solbes plorava públicament la seva impotència. Si els populars no s’han cruspit sense patates els socialistes, és perquè Mariano Rajoy fa cara d’indigestió de musclos passats. Aquest senyor és incomprensible. Desplega la gran batalla per fer-se amb el control del seu partit i, quan el té i ha deixat una estesa de cadàvers als dos marges del camí, no en treu cap profit. Rajoy hauria de despertar. Si Zapatero continua perpetrant el poder com ha fet fins ara, la societat espanyola reclamarà “el canvi”.

Don Mariano hauria d’adreçar-se demà al poble i proclamar que ha tingut “un somni”. “Yes, we can, víctimes de Zapatero”! Heus aquí l’error de l’actual president espanyol. Ell es pensa que és la prèvia espanyola d’Obama. I no. Ara ell i els seus confrares maldaran per acostar-se al nou president dels Estats Units i fer-se la nova foto de les Açores. De les Açores amables, esclar. Però Zapatero s’equivoca. Ell és Bush. Tan Bush com era Aznar. Perquè Aznar n’imitava l’estil en política internacional, en marca de soles de sabata i de vitola d’havà. Zapatero n’imita l’estil en política preventiva. No ha fet res per millorar l’economia espanyola quan calia i ara no sap quin cabàs parar per entomar la pedra que cau. El canvi, senyor Zapatero, ja no és vostè. És vostè qui cal canviar. El problema és que si Rajoy és l’esperança, que vingui Obama i que ens salvi.

Montilla i els que manen de veritat.

2008-11-06T13:41:00.000+01:00

De París a Madrid, tot fent la pilota als que manen de veritat. Així han estat els últims dos dies de Montilla. Dimarts a París per pregar vés a saber què al president de Nissan i sortir-ne amb les mans buides. Ahir a l’altra gran capital per lliurar el premi Blanquerna a Esther Koplowitz, amb ensabonada inclosa. Es veu que aquesta milionària madrilenya destaca pel seu “compromís social” i ha tingut el detall de conservar la seu social de la seva empresa, FCC, a Barcelona, on va ser fundada. El tripartit ha guardonat Koplowitz per “l’aportació d’FCC a l’economia catalana”.

Tenint en compte que la firma viu principalment de l’obra pública, potser hauríem de calibrar l’aportació dels catalans a l’economia d’FCC. Sigui com sigui, ¿a algú li passa pel cap que Nissan o FCC –o qualsevol gran empresa– facin res que no sigui de la seva estricta conveniència? Aprofitant que el Manzanares passa per Madrid, el periple del president s’ha acabat a casa del presidente, a veure si li arrenca el finançament que fixa l’Estatut. ¿A algú li passa pel cap que el PSOE, a l’escalf del TC, faci res que no sigui de la seva estricta conveniència?

L'emoció americana.

2008-11-06T13:38:00.000+01:00

Amèrica mira el futur emocionalment en aquest moment històric. El que semblava una pel·lícula de ficció fa només un any avui és una realitat a Washington, on Barack Obama ha guanyat aclaparadorament. Els americans han fet una aposta de futur sense pensar gaire en els problemes que s’arrosseguen de fa anys. Les expectatives són grans. Per molts motius. Els Estats Units han elegit el primer negre que entrarà per la porta gran a la Casa Blanca. Els afroamericans han votat massivament Obama, i han contribuït a fer realitat aquell somni de Martin Luther King proclamat pels carrers de la capital en la històrica manifestació de l’any 1963. Però Obama no ha estat elegit pel color de la pell, sinó perquè era la persona més qualificada per recuperar el prestigi malmès aquests últims anys dins i fora del país. El que fa excepcional aquest dia històric és que els blancs també l’han votat. Ho han fet les classes més il·lustrades, un percentatge molt elevat de blancs amb sous superiors als 100.000 dòlars l’any, els hispans, els orientals, i tota la barreja de cultures, ètnies i creences que han demostrat que el país és plural de dalt a baix. El missatge de canvi ha convençut la majoria d’americans, al marge de l’ètnia, la cultura, les creences i les classes socials. Amèrica és el lloc on totes les coses són possibles. Aquestes paraules dites pel president electe davant d’un quart de milió de persones al Gran Parc de Chicago s’adiuen amb la gran capacitat de la democràcia americana de fer front als reptes. Obama, que ha avantatjat McCain amb set punts, ha guanyat de manera clara en aquells Estats clau que havien votat republicà en les darreres eleccions. Les actituds dels dos rivals han estat exemplars en el moment de proclamar el triomf i d’acceptar la derrota. El candidat republicà ha remarcat el significat que una persona negra arribi a dirigir la nació, i el president electe ha reconegut els mèrits del senador per Arizona, a qui ha qualificat de gran patriota americà. També el president Bush ha estat a l’altura del moment quan ha convidat el matrimoni Obama a visitar tan aviat com sigui possible la Casa Blanca i a posar en marxa els mecanismes del traspàs de poder. Obama és el primer president negre de la història del país. Però també és el primer de l’era de la globalització, dels mitjans de comunicació massius, d’un món vist permanentment en temps real, sense fronteres i sense hegemonies inexpugnables. Els Estats Units han elegit president un home d’una nova generació, amb idees noves, amb un missatge que pretén superar les dificultats d’un període de crisi que afecta Amèrica i el món sencer. D’alguna manera, es podria dir que el més fàcil per a Obama ha estat haver guanyat les eleccions, tot i que ho ha fet d’una manera brillant, impecable, amb un discurs molt ben construït i amb un llenguatge que recorda el que John Kennedy emprà el 1960. El catolicisme de Kennedy i la raça d’Obama no han estat obstacles insuperables. S’ha demostrat que Amèrica és un país que integra les minories fins al punt de posar-les al davant de la primera institució política. En aquest moment històric, les emocions per la capacitat de la democràcia americana d’esmenar errors i abusos amaguen els problemes que planteja un futur tan esperançat com incert. Obama haurà d’actuar amb intel·ligència i realisme. L’herència que rep no és gens falaguera. El país nota cada vegada més la crisi econòmica. La producció industrial minva, l’atur puja i les dades no conviden a l’optimisme, ni aquí ni a la resta del món occidental. Un president demòcrata haurà de garantir la sanitat a tothom, endreçar el deteriorat sistema educatiu públic, penalitzar fiscalment els sous fabulosos i no apujar els impostos als sectors més desfavorits. El fet que la presidència i el Congrés siguin del mateix color polític no és cap garantia, com demostren els mandats de Jimmy Carter i de Bill Clinton. Més efecte pot tenir la potestat del president de substituir els jutges del Tribunal Suprem, de caràcter vitalici, cosa que de totes maneres passa molt de tant en tant, només quan un dels jutges mor o dimiteix. Obama haurà de complir la promesa de retirar les tropes de l’Iraq i mantenir la fràgil estabilitat a l’Afganistan, on les posicions dels aliats són cada vegada més febles. No és previsible que el pressupost de Defensa és modifiqui a la baixa. Però els 350 milions de dòlars que costen diàriament als Estats Units seran difícils de mantenir en un temps en què la prioritat principal haurà de ser cobrir les mancances del gruix de la societat americana que té menys poder adquisitiu i que veu com el diner públic s’està destinant a salvar el sistema financer. Les guerres a l’Orient i la crisi econòmica, que han afavorit –i molt– la victòria d’Obama, passen a ser ara els seus principals problemes. Obama ha guanyat impecablement, però ara haurà de governar amb el criteri correcte perquè l’emoció d’aquests dies no es tradueixi en frustració.

Obama President !!!

2008-11-05T16:45:00.001+01:00

ZP el nou bufaplanetes.

2008-11-05T16:32:00.000+01:00

Després del gran èxit de la llei de la dependència que no tenia pressupost, ara ens arriba Moratòria hipotecària, l’última gran presa de pèl del gran ZP (Zapatero Pinotxo). Un cop més ens ha venut una caixeta amb un llacet la mar de bufó que busca aconseguir titulars d’impacte però que, un cop oberta, està tan buida que és com per dir-li: “Mira, xato, ZP, té la cartera, agafa el que vulguis i quan en tinguis prou, vés a casa, buida’m la nevera, menja’t el fuet, beu-te les cerveses, pixa al lavabo i no cal que tiris la cadena ni res”.

Efectivament, en ZP, 1) aquest gran artista que ha pres al mateix Pep Bou l’exclusiva de crear il·lusions òptiques amb el fum (a veure si aviat serà oficialment ZB, Zapatero Bufaplanetes), 2) el mateix individu que deia el 14 de gener passat que parlar de crisi era “una fal·làcia” i “pur catastrofisme”, 3) el senyor que per no dir la paraula crisi va esgotar el diccionari d’eufemismes amb conceptes com “desacceleració transitòria” o “escenari de dificultat”, 4) el publicista que es passejava pel món ridiculitzant francesos i italians, 5) el ciutadà que mentre negava la realitat veia com el seu sistema econòmic basat en construcció i turisme se n’anava no ja a Can Pistraus sinó més enllà, quasi tocant a Prendrepelsac de Dalt i 6) el venedor de mantes que cada cinc minuts ens presenta un pla de xoc per combatre la crisi, aquest ésser, ara treu l’orquestra per dir-nos que els aturats amb hipoteques inferiors a 170.000 € podran pagar només la meitat de la quota mensual durant els pròxims dos anys.

Autènticament sen-sa-ci-o-nal. 170.000 euros són 28 milions de pessetes. I no cal que li digui jo a vostè la quantitat de gent que s’han comprat en els últims 10 anys una primera residència (o tres) per aquest preu (o inferior) a Espanya. La mesura és tan brutal que, per celebrar-la, hauríem d’agafar els famosos 400 euros, comprar una immensa botifarra i enviar-la al nou Bufaplanetes.

El col·leccionista de blufs.

2008-11-05T16:27:00.000+01:00

El notari Juan José López Burniol, membre del consell editorial de l’AVUI, tot sovint deixa anar una cita anglesa brillant. Diu: “No es pot enganyar a tothom, sempre, tota la vida”. Doncs, ves per on, Zapatero està a punt d’aconseguir-ho. Ahir vam tenir l’últim exemple amb les nefastes xifres de l’atur. Catalunya, en tota la història, mai no havia tingut, en termes absoluts, tanta gent sense feina. A Espanya, no gaire millor, ahir hi havia 770.000 aturats més que ara fa un any. La paradoxa és que només fa set mesos un Zapatero en campanya prometia crear dos milions de llocs de treball. Publicitat enganyosa. I? La crisi està fent estralls, però el govern espanyol ni ho ha sabut preveure, ni ha sabut aturar l’hemorràgia i el mateix ministre Solbes va admetre ahir que ja no poden treure’s més conills del barret. Just a la vigília, però, ens van tornar a sorprendre amb l’anunci de la moratòria hipotecària. Cal reconèixer que Zapatero sap vendre grans titulars populistes que, mirant la lletra petita, resulten ser focs d’encenalls. D’hàbil, això sí, n’és una estona llarga. Sabent que el creixement de l’atur d’aquest dimarts el deixaria a la fresca, es va anticipar a presentar l’última mesura del seu paquet anticrisi que resulta ser un ajornament hipotecari que difereix el tràngol de cada mes a aquells aturats que tinguin una hipoteca inferior a 170.000 euros. Llàstima que, fins a aquest import, n’hi hagi poques. Zapatero, cada vegada amb més enquestes en contra, diu que la crisi és global i que cap govern en democràcia no ha donat tants avantatges socials als més desafavorits. A Catalunya, però, ja fa temps que no ens el creiem. Les seves promeses més sonades han estat enormes fiascos. Ni va donar suport a l’Estatut que va sortir del Parlament, ni va complir el pacte secret amb Mas, ni està complint amb la llei (votada per ell) a l’hora de pactar el nou finançament. ZP, de bluf en bluf. Enganyant a tothom, sempre, tota la vida.

El Canvi

2008-11-04T12:07:00.000+01:00

Les eleccions dels EEUU han posat de moda la paraula “Canvi”. La campanya de Barack Obama s’ha centrat en aquesta paraula, i els seus esforços han estat destinats a que la societat americana anés e les urnes a votar un canvi de mentalitat i de gestió del país més influent (ens agradi o no) del planeta. Pels catalans aquest missatge no es nou. Pasqual Maragall ja el va utilitzar en la seva campanya electoral. El PSOE català ens va voler vendre la necessitat del canvi, d’una Catalunya “d’Esquerres” que tenia que solucionar tots els mals del “tirà dictador Jordi Pujol” i dels vint-i-cinc anys de Convergència al govern. Dues reflexions: Primer que espero que Obama obtingui millors resultats que Pasqual Maragall (evidentment les dues figures no son comparables en res). En segon lloc, tota la societat catalana pot veure els “grans canvis” que la gestió del tripartit (primer amb Maragall, i ara amb Montilla) han aportat al país ... hem canviat si, però a pitjor !!!, i tot això amb un govern “amic” a Madrid !!!. La mateixa reflexió podríem fer al Masnou. El canvi Masnoví suposa que un espai com l’antic correus passi a ser dependències municipals en comptes d’una plaça pública?. Vol dir pagar un milió d’Euros al exercit espanyol per recuperar l’antiga caserna de la Guardia Civil? Per qui no ho sàpiga aquests terrenys (els de la caserna) van ser donats gratuïtament pel govern Municipal del moment, i a efectes jurídics, un cop cessada l’activitat pels quals van ser donats haurien d’haver estat retornats de manera gratuïta ... Quina gran gestió del govern d’Esquerres i progressista !!! Tot això amb l’augment de les escombraries, del IBI, les zones blaves, els escàndols amb hisenda, el pla comercial totalment intervencionista, el pla de l’estampadora, el tema de DOGI ... etc. Reconec que Masnou ha de donar un salt cap al segle XXI. És indubtable que el Masnou actual, les seves necessitats, la seva societat són molt diferents del Masnou de 1979, però la filosofia de poble que es va marcar en aquell moment, el de un poble on la qualitat de vida dels seus vilatans estava per sobre de dissenys, d’imatges corporatives, de butlletins a tot color com a mitjà de propaganda personal del govern ... segueix sent, al meu entendre, la pedra angular sobre la que ha de girar totes les actuacions del nostre govern Municipal. Per aquestes raons (molt resumides), crec que tant a Catalunya com al Masnou, ha arribat el moment del Canvi “del canvi” (perdoneu la redundància) ... Seria el Recanvi, no? ... És el moment del Canvi real d’un govern (tant Català com Masnoví) que tot el que ha canviat, ho ha fet per empitjorar el que hi havia. Us demano el Canvi d’Obama pel meu país i pel meu poble.

Artur Mas President, Pere Parés Alcalde

Un desig: OBAMA President !!!

2008-11-04T09:37:00.002+01:00

Article de Jordi Pujol: "Amb accent català"

2008-11-03T14:27:00.003+01:00

2/11/2008 La Participació de CIU en la governabilitat d'Espanya

Article de Jordi Pujol: "Amb accent català" - El Periódico 02/11/2008

• És hora de fer-nos respectar per tots els qui no han tingut cap mirament a fer-nos fora del terreny de joc

Darrerament s'alcen veus que reclamen una presència catalana en el compromís per afrontar i intentar superar l'actual conjuntura de crisi. Són veus que se senten sobretot a Madrid i també, amb menys intensitat, a Barcelona. Torna a proliferar aquella expressió coneguda de "seria molt convenient que en la política espanyola hi hagués un accent català", o aquella altra que assenyala la conveniència de comptar amb una "pinzellada catalana a Espanya".Totes aquestes indicacions i propostes apareixen després d'un període --perllongat en el temps, i que encara dura-- en el qual la manca de respecte, la incomprensió profunda i una manera de fer molt barroera han estat en el rerefons de l'actitud mostrada des d'Espanya envers Catalunya, la seva gent i les seves iniciatives legítimes. Per això, que polítics, articulistes i mitjans de comunicació llencin ara aquests cants de sirena resulta, com a mínim, xocant.

PODRÍEM entendre que quan es va plantejar la proposta de reforma de l'Estatut, aquest no fos acceptat íntegrament pel conjunt d'Espanya, o que hi hagués una discussió a fons. Es podien considerar fins i tot poc encertats alguns dels plantejaments que es van fer des de Catalunya, i també algunes actituds. Ho podíem i ho podem admetre, donat que a tot arreu es cometen errors, i un d'ells pot ser el de caure en un radicalisme fàcil i poc constructiu. Però també s'ha d'admetre --i Espanya ho hauria d'haver considerat-- que el conjunt de la proposta catalana i la forma de defensar-la havien estat correctes i constructives. Contràriament a això, la reacció a Espanya --de dreta a esquerra-- va anar del radicalisme cridaner a la tergiversació grollera i l'engany.

En aquell moment, vaig publicar un article a Madrid titulat És l'hora d'Espanya. Venia a dir "Aquí tenen una proposta catalana que potser en algun aspecte els sorprendrà, o no els agradarà, però feta amb voluntat de diàleg, amb respecte de les normes democràtiques i amb l'esperit constructiu amb el qual Catalunya ha actuat en la política espanyola durant els últims 30 anys. Mirin-s'ho i discutim-ho en el Congrés dels Diputats. Però no es deixin dominar d'entrada per vells reflexos negatius". I també venia a dir que aquesta proposta aniria bé que servís perquè Espanya s'interrogués sobre ella mateixa. Que Catalunya fes un plantejament com aquest pot indicar que en la construcció de l'Espanya moderna hi ha quelcom d'inacabat, alguna peça que xerrica. Per tant, pot ser una invitació a la reflexió positiva. Abans d'esmolar les tisores els uns, de preparar els ribots els altres, de llençar tots plegats campanyes d'indignat patriotisme i de crides a una falsejada solidaritat i d'abocar un gavadal d'insídies i calúmnies, ¿no seria millor, dèiem, que "Espanya s'interrogui sobretot sobre si mateixa"?Titulàvem És l'hora d'Espanya. L'hora de fer aquesta reflexió. "Sincerament, i honestament i serenament. I en algun cas junts. Espanya, és a dir, la resta d'Espanya i la mateixa Catalunya".Però la reacció espanyola ha estat radicalment a la contrària. No es va voler considerar aquell Estatut votat pel 89% dels diputats catalans i fer una reflexió sobre el que aquell fet representava. El resultat ha estat clar: un clima de gran desafecció --paraules del mateix president Montilla-- domina ara com ara la relació entre Catalunya i Espanya. Amb l'agreujant que no hi ha hagut només un desacord profund, sinó unes actituds de rebuig, d'engany i de menyspreu envers Catalunya. I amb la sensació que la confrontació actual té com a objectiu no només l'Estatut, no només el finançament, sinó fets bàsics d'identitat com la llengua i tot allò que signifiqui reconeixement com a país.Ara se'ns diu que aniria bé un plus d'estabilitat, de seriositat i de capacitat de generar confiança en la política espanyola. "Seria bo --di- uen-- un accent català" o "una pinzellada catalana". Però no esmenten ni desencallen l'Estatut, ni parlen de cap promesa de bon finan- çament o de rebaixa del dèficit fiscal --malgrat que les finalment publicades balances fiscals són prou eloqüents--, ni d'assegurar la immersió lingüística, ni del compro- mís de no seguir retallant competències (com ha passat en el cas de la llei de dependència), ni d'afrontar amb compromisos reals la inversió en infraestructures, etcètera. Res d'això. Simplement demanen "un accent català, una pinzellada".I se'ns va demanar que votéssim els pressupostos --que ells mateixos diuen que són dolents perquè són fets en una altra conjuntura econòmica i social-- que no recullen compromisos respecte a Catalunya assumits un cop, dos i tres pel Govern central. I parlen que aniria bé que hi hagués una col.laboració estable. I apel.len al nostre sentit de la responsabilitat. "Vosaltres, que heu estat sempre responsables". I és veritat que n'hem estat. I que hem tingut sentit d'Estat. Com el que més.

PERÒ ARA les coses han arribat a un punt de desconsideració i d'incompliment tan greus que hem de respondre que primer un país s'ha de saber fer respectar. Una màxima que val per a tot- hom. Aquí, a Catalunya, i a Madrid. Hem estat objecte d'un persistent mal tracte econòmic, d'infraestructures i de creació d'una opinió pública molt adversa a través d'un bombardeig mediàtic.

Per tot això, no n'hi ha prou d'invocar, ara, "un accent català, una pinzellada". És el moment de fer-nos respectar per tots els que no han tingut cap mena de mirament a ubicar-nos fora del terreny de joc.

JORDI PUJOL

*Expresident de la Generalitat

Catalanisme ...

2008-07-19T13:36:00.002+02:00

És l'actitud de no esperar que ens vingui res fet sinó lluitar per assolir-ho. I és compromís, és el no parar mai de pedalar per forta que sigui la pujada . I és el país , Catalunya, no entès en abstracte, sinó en un sentit concret , de persones i de territori, de totes les persones i de tot el territori. Aquest sentiment sumat a aquest compromís i aquesta actitud és justament el que ens ha fet grans com a nació al llarg de la nostra història i també és el que ens ha fet superar els moments més difícils i els reptes en tots els ordres per difícils que hagin estat. No cal aprofundir massa recordar que han volgut eliminar la llengua i la cultura i no han pogut, que han abolit les nostres institucions i les hem recuperades i consolidades, que quan han volgut prohibir-nos sentiments s'han reforçat. I no havent-hi prou amb el mèrit i valor que això suposa , a més ens hem situat durant anys com a referent en el molts camps. S'ha parlat en molts àmbits i molt lluny d'aquí del model català. I tot això, a més , amb la virtualitat de fer-ho comptant amb tothom. El catalanisme tant ha treballat per tenir un país lliure com un país pròsper com un país just i cohesionat. És cert que el catalanisme traduït en acció política ha tingut i té diverses concrecions i manifestacions. És més, el catalanisme, no sols ha tingut la seva traducció en l'acció política, sinó també - i sort n'hi ha hagut - en el camp cultural òbviament i en l'acció social, associativa etc. Justament per que sentiment i compromís pot externalitzar-se de moltes maneres i en molts àmbits, i com més àmbits, més capil·lar i per tant més efectiu. Pel que fa a l'acció política, el catalanisme acull des dels que han volgut o volen la independència del país per d'aquí mitja hora fins aquells que creuen que cal avançar poc a poc i sense pausa per anar consolidant guanys. Ara el país torna a tenir un munt de reptes en molts ordres. En l'econòmic és evident ( amb la globalització, l'irrupció de noves àrees econòmiques en potència, la dimensió que hi dona la societat de la informació etc... ) en el social també és evident ( el canvi que s'ha produït en el que van ser les bases i els fonaments sobre les quals es va edificar a Europa i a Catalunya l'estat del benestar, la nova immigració etc.) . I també això suposa molts reptes en el camp més identitari si com a país, com a nació, volem seguir sent. Reptes que no vol dir situacions que necessariament hagin de ser dolentes o acabar malament. Reptes que poden ser noves oportunitats per reforçar-nos més encara si ho fem be. Sorprèn que amb aquest context tant delicat però que alhora podria ser tant esperançador , des de dins de Catalunya, i des de molta acció institucional és vulgui menystenir, ignorar, inclús mig mofar d'allò que ha estat la nostra formula "màgica " per avançar i progressar i que és el catalanisme. Ara a Catalunya es vol o es pretén imposar una grisor anestèsica, és vol imposar un debat simplista i divisori, de dretes o esquerres, ara es pretén tirar endavant sense saber-se quina és la partitura, quin és l'horitzó. Ara es vol avançar a base de la renuncia de pluja fina. I a més és vol fer escampant i dividint entre els bons i els dolents, entre el que és políticament correcte i el que no, del que se'n pot parlar i del que no etc. I sobre això crec que no farem res de bo. Al contrari ! Anirem tirant, segurament, es farà aquesta coseta o l'altre , segurament, millorarà això o allò, potser. Però l'actitud de veure-les venir, d'anar fent, Catalunya no se la pot permetre, si volem - està clar - seguir sent i seguir progressant en majúscules. Ens podríem trobar, de seguir així, que sense unes actuacions d'atac pitjors que en anteriors èpoques o no tant anteriors, ens anem fonent com una espelma. I per això cal reaccionar, des de molts àmbits. També òbviament des de l'àmbit polític, i dins d'aquest l'àmbit dels partits, almenys d'aquells partits que neixen arran d'interpretar aquest sentiment i aquesta actitud que significa el catalanisme. Per això, mentre alguns repensen exactament no sé què del catalanisme a base de "despolititzar" allò que n'és essència, o d'altres - que han marginat els catalanistes del seu partit - volen fer calar allò de que tot això ja és carrincló i confronten amb suposades politiques socials ( quina barbaritat !! ), molts d'altres volem reaccionar i ho volem fer justament posant en valor, en valor a l'alça i sense cap complexe, el que representa i el que pot aportar , pel país i per la gent, el catalanisme en l'acció política i el catalanisme en tota la seva dimensió. I per reaccionar cal prendre la iniciativa. I per això a Convergència volem i pretenem impulsar i provocar aquesta reacció. Sabedors com ho som, de no ser el partit en exclusiva del catalanisme, ni molt menys. El catalanisme per ell mateix no és exclusiu, al contrari és inclusiu. Però si que hem tingut i tenim la vocació de voler-ne ser la casa gran, punt de trobada i de síntesis. I això ni ens ho poden negar, ni ens ho poden prohibir per que és vocacional. I ara, amb el context que abans he explicitat, pren més sentit i és fa més necessari aquest nou esforç i aquest nou impuls de fer de un partit com Convergència la casa gran del catalanisme. No pas per enfortir Convergència, que ja n'està molt més del que alguns desitjarien, sinó per enfortir l'acció política del catalanisme que vol dir enfortir el país. Casa gran del catalanisme que vol dir sumar i no restar, apilar i no escampar complicitats amb tota aquella gent que comparteix aquest sentiment d'estima al País i que té aquella actitud d' ambicionar-ne al màxim i vol comprometre's per que hi hagi il·lusió i esperança pel País i per la gent, per tot el País i per tota la gent.

El Català, Llengua comuna ...

2008-07-19T13:30:00.005+02:00

M'he quedat amb les ganes d'estar aquesta tarda amb la gent de la Plataforma per la Llengua en la presentació del Manifest "El català,llengua comuna" a l'Ateneu.

També es presentava aquest vídeo que he penjat. Crec que és un encert aquesta iniciativa. Ho fan bé els de la Plataforma. La càrrega del Manifest es deriva del fet que el signen una colla d'entitats de persones migrants i alhora que es tracta d'un text molt senzill però molt rotund. Som ja avui un país on es parlen moltes llengües, però volem que la llengua comuna sigui el català seria la tesi.

Tots hem de parlar millor el català, especialment aquells que tenim responsabilitats públiques, però només si amb el català construïm l'espai comú de tots ens en sortirem.

Sobre el PSC ...

2008-07-19T13:28:00.001+02:00

El President Montilla ha dit que crearà problemes al Zapatero en defensa de Catalunya. Home, més que crear problemes al President del govern espanyol el que esperem del President de Catalunya és que resolgui els problemes del país.

Ja m'està bé la retórica catalanista que aquests dies estan exhibint els dirigents del PSC. Sóc escèptic. La sang no arribarà al riu. No cal que facin grup parlamentari propi. Em conformaria veure per una vegada a la vida als diputats catalans socialistes a Madrid votant diferent del PSOE en alguna qüestió que afectés a l'interes general del país. Potser aleshores seria creible els discursos d'en Montilla i en Castells.

Mas anuncia una declaració de principis que resumirà les idees i valors del 15è Congrés

2008-07-15T14:05:00.003+02:00

El secretari general de Convergència reafirma la necessitat de sumar esforços a la Casa Gran del Catalanisme “per evitar que Catalunya se’ns faci petita”El secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, Artur Mas, ha explicat aquest migdia que “Convergència farà una declaració de principis per sintetitzar les idees, valors i actituds del 15è congrés”, que es va cloure tot just ahir. En principi, aquest document s’aprovarà en un Consell Nacional de Convergència que es celebrarà el proper mes d’octubre. El partit nacionalista ha celebrat avui la primera reunió del Comitè Executiu Nacional que ha estat elegit en aquest congrés. “La feina comença a partir d’ara”, ha assenyalat Mas, que ha comparegut en roda de premsa amb el secretari general adjunt, Felip Puig. “Ara hem de fer que les expectatives que s’han desvetllat es tradueixin en suport per part de la gent, i no només electoral”, ha dit. El líder nacionalista ha reiterat que “fem una aposta molt decidida per la Casa Gran del Catalanisme, perquè o hi ha una suma d’esforços de la gent catalanista, o podem recular i fer una Catalunya més petita”. En aquest sentit, ha afirmat que “ens reafirmem en la necessitat de deixar-nos ajudar, i d’escoltar”.

Balances fiscals i finançament

En el capítol de valoracions dels temes d’actualitat, Artur Mas ha recordat que la data límit en que el president espanyol Rodríguez Zapatero es va comprometre a publicar les balances fiscals acaba demà. “És la foto del que Catalunya paga i del que rep, que és molt negatiu pel nostre país”. Mas ha expressat el seu temor pel fet que el govern socialista publiqui les dades de manera que “generin confusió”, i ha recordat que “fins ara tots els estudis han afirmat que Catalunya suporta un dels dèficits fiscals més grans d’Europa, juntament amb les illes Balears”. El secretari general de Convergència ha destacat que és necessari que el dèficit fiscal es vinculi a la negociació del nou sistema de finançament de la Generalitat, per tal que “el nou sistema de finançament compensi en part el dèficit fiscal”. També ha recordat que aquesta setmana es preveu celebrar al Parlament un debat sobre la manca de respostes a la crisi per part de l’actual govern tripartit. Amb tot, Mas ha subratllat que “no hi anem a cantar-li les quaranta al tripartit, sino a debatre sobre el que es podria fer en aquesta línia i no es fa”.

15è Congrés - Felip Puig: “Com a partit estem molt millor que ahir i ara el futur només depèn de nosaltres” ...

2008-07-14T01:56:00.005+02:00

Deixa clar que treballarà per un partit que ha de ser per gent de totes les edats,tots els orígens,totes les orientacions sexuals, totes les fes religioses i totes les composicions familiars “Com a partit estem molt millor que ahir i ara el futur només depèn de nosaltres, no de les condicions que ens trobem, sinó de les nostres decisions”. Amb aquestes paraules el Secretari General Adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya, Felip Puig ha volgut resumir la intensa feina que els 2072 delegats i delegades han estant fent durant aquest cap de setmana en el 15è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. En el discurs que ha dirigit als congressistes, Puig ha fet un repàs a tots aquells supòsits que durant aquestes setmanes han estat en boca de les altres formacions polítiques. “Ens deien que faríem un congrés d’oposició. Doncs no, hem fet un congrés d’alternativa i alternança”. També es deia que seria “el Congrés del trencament amb Unió. Doncs no, no tendirem al caïnisme que sempre ha patit el catalanisme polític. Això sí, treballarem per millorar” les relacions i el funcionament de la federació, “més Convergència i Unió que mai”. “I també volien que se’ns veiés amb més radicalitat, doncs tampoc” ha afirmat Puig mentre afegia que “és normal que aspirem a ser un país normal a Europa i al món”. “És clar que apostem pel dret a decidir perquè només amb més autogovern i més sobirania podrem afrontar els efectes de la situació econòmica” i es podrà afrontar els nous atacs que venen des de l’Estat espanyol. “Ni baralles internes, ni trencament amb Unió, ni derives radicals” ha sentenciat un Puig que ha aconsellat als assistents que apliqui una de les seves màximes: per la sobirania plena “si ha de pensar sempre, no parlar-ne quasi mai i treballar-hi cada dia”. Està clar que amb aquest Congrés Convergència “ha renovat el seu compromís amb Catalunya que és la nostra raó de ser” i ha servit també per “reafirmar la nostra confiança i convicció que Artur Mas és el President que Catalunya necessita”. I en aquest sentit Felip Puig ha explicat les dues línies que han d’orientar la seva nova tasca en la Secretaria General Adjunta. La primera, “com a partit majoritari, amb voluntat de centralitat, ha de reflectir tot el que representa aquesta centralitat”. I segon, “un partit que clama per la regeneració política i democràtica, ha de predicar amb l’exemple”. De Puig a Mas: “seré lleial a la teva confiança i delegació de les teves responsabilitats”

El full de ruta que Puig s’ha marcat passa per imprimir caràcter a Convergència: “ser el partit de la gent del país, estar al servei de la gent del país i hem de ser un partit format per la gent del país en la seva diversitat i la seva pluralitat; un partit on hi tingui cabuda tothom”. El dirigent nacionalista ha volgut recordar que “vam néixer amb obertura ideològica” des de la socialdemocràcia, el pensament socialcristià i plantejaments del liberalisme “i ara ens hem d’obrir a diferents ideologies i nous pensaments” perquè “no hem de posar barreres quan hi ha un comú denominador que és Catalunya”. Convergència “ha de ser el partit de la gent de totes les edats, de tots els orígens, de totes les orientacions sexuals, de totes les fes religioses i de totes les composicions familiars”. És per això que, segons ell, “hem de ser vius, en una societat viva, dinàmics en una societat dinàmica, ambicioses en una societat ambiciosa i democràtics en una societat democràtica”. I dirigint-se a Artur Mas, Felip Puig s’ha compromès a fer tot això sent “lleial a la teva confiança i a la delegació de les teves responsabilitats” . Tampoc han faltat paraules d’agraïment a tots els militants als quals també els ha fet arribar la seva fidelitat. Puig no s’ha oblidat de la gent que treballa al partit i que fa possible el dia a dia d’aquesta formació política: “a tots vosaltres, estaré a la vostra disposició” perquè “sóc el vostre treballador”. Un Puig satisfet amb el desenvolupament del Congrés ha tancat la seva intervenció animant “a lluitar contra la desafecció” i a treballar per un partit obert i de debat ja que “només pot posar pegues a la democràcia interna el que té por dels criteris dels seus militants. Si Convergència està a punt es nota, retorna la il·lusió per Catalunya”.

15è Congrés - Segon Dia: Convergència a punt. Retorna la il·lusió ...

2008-07-14T01:41:00.003+02:00

Acabat el segon dia del 15è Congrés Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Dia important en què, a banda del debat de les quatre ponències presentades, també s'ha fet les votacions dels càrrecs unipersonals (Secretari general, secretari general adjunt, secretaris executius...). Uns resultats que es proclamaran demà al matí. El debat ponencial ha estat força tranquil, ratllant el badall en algunes ocasions, cosa que demostra la gran feina feta prèviament pels diversos comités de ponència i els delegats esmenants. Al matí s'ha realitzat l'informe de gestió de la direcció sortint i Mas i el seu equip han rebut una aprovació massiva (98%). Sobre les ponències, s'ha trobat acord amb aquells temes que d'entrada podien ser més polèmics. Direcció i JNC han acabat pactant una potent esmena des de la perspectiva nacional que incorpora l'objectiu de la plena sobirania i l'autodeterminació dins el procés del dret a decidir. Respecte el tema d'Unió, la cosa queda més o menys com sempre, malgrat que s'ha obert la porta d'anar per separats a les municipals en aquells municipis on no hi hagi acord. També destaca, en aquest cas de la ponència 4, la transacció que especifica que temes de gran trascendència política, seran consultats a la militància a través del procés de consulta. Per aquells a qui pugui interessar, val a dir que també s'ha acceptat la proposta d'obrir lCrec que s'ha fet una bona feina i les sensacions que he palpat anaven força per aquesta línia, amb honroses excepcions, és clar.

Atenció! A la tarda, el Secretari general sorprenia amb l'anunci que aquest és l'últim congrés en què es presenta com a secretari general. De fet, ell va impulsar en l'anterior congrés una reforma estatutària per limitar els mandats i ara és clarament conseqüent amb aquesta mesura. La notícia ha sorprés, però de seguida la gent ha esclatat en una ovació quan el propi Mas ha expressat la seva total disposició a liderar de nou la candidatura a la Presidència de la Generalitat.

Més enllà d'allò viscut dins de les sales, destaco les sensacions dels passadissos. Convergència ja ha fet tot el dol i detecto clarament una actitud diferent. Ja no hi ha ressentiment contra ningú. Sobretot hi ha confiança en nosaltres mateixos i en la gent d'aquest país. En un moment en que Catalunya viu una gran incertesa, cal algú amb moral de victòria per ser la gran altrenativa a la grisor, al desencant, al desprestigi, a la picabaralla, a la poca ambició nacional, a la manca de solucions socials. El congrés, tranquil però ambiciós, està sent una bona mostra de com donar el tomb a tot això. Estem a punt. Retorna la il·lusió.

Els problemes d'Esquerra ...

2008-06-08T12:07:00.002+02:00

Em temo que en el congrés d’Esquerra es van a buscar solucions per a problemes inexistents i no es va a trobar solucions per als problemes que sí que té. No crec que Esquerra tingui un problema de lideratge ni de candidat ni una necessitat dramàtica de renovació o de no renovació. Carod és un candidat conegut i reconegut. Puigcercós és un organitzador hàbil i eficaç. Els problemes d’Esquerra, que tenen com a principal símptoma les davallades en tot l’últim cicle electoral, no vénen de no tenir un bon cap de llista o una mala organització. Els problemes d’Esquerra, al meu parer, se centren en dues coses: haver promogut dues vegades un tripartit d’esquerres que ha portat a la presidència de la generalitat Maragall i Montilla i en el paper que la mateixa Esquerra ha tingut en aquests dos tripartits d’hegemonia socialista. I no tinc clar que això, que és central, sigui el nucli de la discussió del congrés d’Esquerra.

Podríem dir que el problema d’Esquerra és el tripartit? Jo crec que sí, però amb un matís: si Esquerra hagués fet l’opció estratègica de governar amb CiU també tindria un problema. Ho diuen totes les enquestes: el seu electorat està dividit en dues parts gairebé iguals entre els qui prefereixen un pacte amb CiU i els qui prefereixen un tripartit d’esquerres. Aparentment, doncs, no té solució. O se t’emprenya una meitat de l’electorat –que no necessàriament de la militància- o se t’emprenya l’altra. Doncs aquest és precisament el problema i el que està en l’origen dels mals actuals d’Esquerra, que em sembla inútil fer veure que no existeixen.

La direcció d’Esquerra, molt abans de la formació del primer tripartit, va cometre un error d’òptica. Va presentar la política d’aliances com el rovell de l’ou d’una aposta estratègica, com la gran decisió de futur. Jo crec que per a un partit, per a qualsevol partit, les aliances són un instrument, una cosa accidental que es decideix en funció de la conjuntura i a la qual no s’ha de donar transcendència estratègica. Socialdemòcrates i democratacristians governen avui junts a Alemanya i cap dels dos creu que això sigui una aposta estratègica de futur, és simplement el producte d’una negociació i d’unes circumstàncies, d’una determinada composició del parlament. Potser per poder lluir la clau a la mà, potser per castigar CiU pels seus pactes amb el PP, Esquerra va plantejar-se la decisió sobre amb qui es pacta com la gran decisió, abans i després de fer-la pública. La va convertir en una aposta molt ferma de futur, i va generar i genera encara teoria constant sobre la transcendència històrica de fer presidents a Maragall o Montilla.

Hi ha qui diu que un pacte d’Esquerra amb CiU seria antinatural, perquè pactarien dretes i esquerres. Hi ha qui diu que un pacte d’Esquerra amb el PSC és antinatural, perquè pacten independentistes amb un partit que no és d’estricta obediència catalana. Personalment, em sembla que és políticament més rellevant –en la situació actual de Catalunya– el que comparteixen Esquerra i CiU que el que comparteixen Esquerra i el PSC. Em sembla més rellevant l’eix nacional que l’eix dreta–esquerra. Però no m’agrada parlar de pactes naturals i antinaturals. En democràcia, els pactes són accidentals, instrumentals, conjunturals. Tots els pactes són legítims i es poden explicar en les circumstàncies precises. I si un pacte és absolutament natural, si dues forces polítiques estan condemnades a pactar entre elles i només entre elles, més val que s’acabin fusionant, perquè si no seran només dues marques electorals, dos matisos o dos corrents d’un mateix partit, encara que es presentin per separat.

El problema d’Esquerra no va ser només fer el tripartit, sinó sobretot teoritzar-lo i transcendentalitzar-lo, convertir-lo en una aposta estratègica. Semblava el gran objectiu: fer un tripartit d’esquerres. I aquesta aposta transcendent i estratègica presa fa no sé quants anys s’ha convertit en una mena d’orelleres per a la direcció d’Esquerra. Com que fer el tripartit era l’aposta, s’ha dedicat poc temps a parlar de què s’hi havia de fer, de quin era el propi paper. Com que fer el tripartit era l’aposta, la direcció d’Esquerra no ha llegit o no ha volgut llegir canvis que obligaven com a mínim a modular l’aposta. No era el mateix fer el tripartit d’esquerres si guanyava Maragall o si guanyava Mas. No és el mateix fer president de la Generalitat Maragall que Montilla. No és el mateix fer un tripartit contra un PP governant a Madrid –així es va dissenyar– que amb un govern espanyol del PSOE. No és el mateix fer el tripartit d’esquerres si CiU es desfà o si CiU resisteix després de perdre el poder.

A parer meu, aquest és el problema d’Esquerra. D’aquí li vénen les seves tensions internes i, sobretot, els seus retrocessos electorals. De la seva aposta estratègica, i del que en penja: la seva manera d’estar en el govern. I no crec que aquest fos l’ordre del dia del congrés d’ahir. Potser de les votacions d’ahir Esquerra en va sortir amb algunes solucions que no tenien problema i amb alguns problemes que no troben solucions. Si no, felicitats.

El Congrés d'Esquerra ...

2008-06-08T12:03:00.001+02:00

És evident que ERC, l’endemà del 'superdissabte', continua tan dividida com ahir, però, com va dir el president del Parlament i també candidat a la presidència, Ernest Benach, qui guanya per un vot té tota la legitimitat i, encara que escarransida (37%), la victòria del tàndem Puigcercós-Ridao (qui per cert és el més votat dels 8 candidats), és incontestable. Igualment és incontestable que el tàndem de capçalera dels crítics, el format per Carretero i Carandell, ha fet un resultat de gruix, però també ho és que està per sota de les expectatives: no ha arribat al 30%, amb 10 punts menys que els guanyadors, i, globalment, ha tret menys vots que la segona candidatura oficialista, la del tiquet Benach-Niubò. Carretero ha superat Benach per la mínima, però Niubò s’ha imposat amb diferència a Carandell. La segona parella dels crítics, la de Bertran-Renyer aconsegueix, contra pronòstic, el pitjor resultat: l’un i l’altre han pagat, segurament, la seva proximitat fins fa pocs mesos a l’aparell puigcercosista i al sector de Josep-Lluís Carod-Rovira, que des d’ahir deixa de ser el president d’ERC.

En tot cas, el paisatge intern a ERC continuarà inestable. Puigcercós i Ridao tenen una setmana, la que falta per a la segona part del congrés, per ampliar la seva exigua victòria amb una proposta d’executiva integradora però compacta. El lideratge orgànic queda aclarit, però la incògnita del lideratge electoral està oberta: la resposta, en aquest punt, la té Josep-Lluís Carod-Rovira.

Pel que fa al debat de fons sobre el pacte de govern i del rol d’ERC al govern, sospito que el president José Montilla va dormir ahir una mica més tranquil: les dues candidatures partidàries de la continuïtat del tripartit, les de Puigcercós i Benach, sumen més del 60% dels suports de la militància. Carretero guanyava en les enquestes dels webs, i potser seria un bon candidat a la Generalitat. Però paradoxalment, aquest suport extern li ha posat en contra molts dels de casa.

El Kennedy negre ...

2008-06-07T16:06:00.002+02:00

Diuen que ets el nou Kennedy, la cara fresca del país, el demòcrata del segle XXI. El teu discurs està trufat de paraules com decència, esperança i oportunitats. Vols encapçalar una croada contra el cinisme, Barack Obama, i representar aquells ianquis que reclamen un canvi amable i atrevit. Ara mateix ets l'únic afroamericà del Senat, però vas ser elegit amb una allau de vots a Chicago. Has defugit la llufa de l'activista afro, assegurant que no pertanys a la comunitat negra d'Amèrica, sinó només als Estats Units d'Amèrica. Tampoc no formes part del vell establishment: el teu pare era d'origen kenyà, la teva mare és blanca i el teu padrastre indonesi. La barreja et regala un posat elegant i independent, cosmopolita i proper a tothom, amb aquesta cara de melting pot que t'acompanya arreu. Malgrat la teva condició d'acadèmic progre de Harvard, no marques distància. Més que oposar-te al conflicte d'Iraq, t'oposes al martiri dels que pateixen la guerra. Has reclamat el control d'armes, la sanitat pública i altres mesures socials, i has aconseguit que el més conservador dels grangers confiï en tu. La teva història d'esforç i de superació personal, les teves confessions sobre el consum de marihuana, el teu aire de noi de barriada, et vesteixen de sinceritat. Tu ets en Barry, sense gaires pretensions. No sé si seràs el pròxim president, però aposto que ho seràs algun dia. Perquè sembles una persona. Gairebé normal.

La de sempre, amb més bombo ...

2008-05-20T21:05:00.001+02:00

El Partit Popular i Esquerra Republicana –qui ho havia de dir– tenen el mateix problema. Mentre s’esbatussen entre ells –i entre ells aquí vol dir els uns contra els uns i els altres contra els altres– ni governen ni fan d’oposició. Els consellers d’Esquerra proclamen que això no és així. Molt bé. No és així si ells no volen que ho sigui, però és així. Per constatar-ho, només cal fer una ullada a les declaracions públiques dels dirigents republicans en les darreres setmanes. No es pot repicar i anar a la processó. Ara Esquerra repica.

El cas del PP a Espanya és el mateix, tot i que algú podria pensar que menys greu. Com que no governen, poden perdre tot el temps del món dient-se’n de ben grosses. Però això tampoc és així. Zapatero necessita una oposició sensata que furgui i burxi. No la té. O, més ben dit, té la de sempre. Mentre Rajoy mira de recuperar el comandament del partit, no fa oposició. Els encarregats de fer-ne, amb passió, són el de sempre. El diari i l’emissora del Tercio. ¿I quina música toquen aquests senyors? La de sempre. Amb més bombo. Han recuperat el discurs de la llengua amenaçada.

L’espanyol, pobret, perseguit a Catalunya, el País Basc i Galícia. Un discurs que ja ha perdut dues eleccions. Mariano Rajoy abans els aplaudia i se n’aprofitava. Ara pateix. En primer lloc, perquè són El Mundo o la COPE els propietaris de l’únic discurs contra el PSOE. I en segon perquè en alguns actes l’extrema dreta que consumeix ones i planes ultres ha començat a escridassar-lo. A dir-li traïdor mentre animen Esperanza Aguirre i fan els visques d’ofici a Espanya. Don Mariano, el separatista. Cada dia, més a prop del “traïdor” Carod.

Artur Mas parla de la política catalana a '59 segons'

2008-04-02T17:39:00.001+02:00

La crisi que vindrà

2008-03-14T17:24:00.000+01:00

Com que moltíssims hi van anar, “ells” no van tornar. Els uns no van tornar; els altres, sí. Rodríguez Zapatero torna a ser president d’Espanya perquè així ho ha volgut Catalunya. No cal dir que, d’entrada, ell mateix és incapaç d’acceptar-ho. Entre el foc i les brases, els catalans han triat les brases, que diuen que cremen menys, però cremen.

Zapatero ha estat un president mediocre, incapaç de desplegar una política solvent més enllà de quatre gestos que amplien el marge dels drets civils. Molt bé. Ara a Espanya ja es pot casar gairebé tothom. Però l’economia s’aguanta sobre un fil que només sap embastar. Diuen els entesos que se’ns acosta una crisi forta. Diuen que ja la notem. El sector de la construcció ha fet figa, l’atur s’ha fet palpable i els preus s’han desbocat. Hauria estat magnífic que en aquells dos horrorosos debats que van mantenir Rajoy i Zapatero haguessin explicat què pretenien fer per reduir-ne els efectes. No van anar més lluny d’enumerar quatre obvietats.

Rajoy va dir que abaixaria els impostos i Zapatero va parlar de més inversió pública. De manual. Tots dos proclamaven que crearien centenars de milers de lloc de treball. De llibre de contes. Ara tant se val què pretenia Rajoy, però és bàsic saber què pensa fer Zapatero. Vet aquí el problema. Zapatero no farà res. Pedro Solbes va iniciar reformes estructurals en el darrer govern de Felipe González. En el primer de Zapatero el vicepresident econòmic s’ha assegut al sol a veure si li ponien totes a ell també. El PSOE no té política econòmica i Zapatero no s’ha compromès a res perquè ha guanyat les eleccions prometent que pararia el PP. Molt bé. Han guanyat i l’han parat. Ara ens rascarem la ronya a gust.

Puigcercós prepara l'assalt final

2008-03-11T12:00:00.002+01:00

Sabeu? tincsuperpoders i avui els usare per saber que està passant realment a Esquerra. Ja veureu, és molt senzill. Respireu profundament dos cops, concentreu-vos i digueu la paraula florolos. Bé, doncs a partir d’ara cada cop que vostès llegeixin una declaració textual, just a continuació llegireu entre parèntesis el que la persona que ho va dir estava pensant realment quan ho va dir. Exemple: “Pasqual, apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña” (“Pasqual, os voy a apuñalar por la espalda a ti y al Estatut”). Sorprenent, no? Oi que vostè no hauria sospitat mai que tingués aquests poders?

Joan Puigcercós ha dit que deixa el govern “per dedicar-se al partit” (“ara que ens s'han fotut una hòstia de nassos i que començarà el ball de bastons intern, plego del govern, me’n vaig al partit i preparo l’assalt definitiu a la cadira d’en Carod”). Puigcercós ha afegit que “hi ha d’haver persones que es dediquin al partit i unes altres al govern” (“en Carod es queda al govern i es menja entre els nostres votants la imatge de ser qui ha fet president Montilla i jo intento que s’interpreti el meu moviment com una picada d’ullet perquè he entès el missatge electoral que ens han enviat i que és per això que em desmarco del pacte amb el PSC i em quedo amb la bandera de la puresa ideològica”). Finalment, el ja exconseller ha volgut deixar clar que la decisió s’ha d’entendre perquè “ha arribat l’hora de reforçar el partit” (“el dia que en Carod vingui per la seu, ja no li caldrà ni buidar els calaixos perquè ja ho hauré fet jo personalment”).

Per la seva banda, Josep Lluís Carod Rovira ha dit que “Esquerra s’ha d’adaptar a aquestes noves circumstàncies i ha d’assumir la seva condició de partit de govern, de partit seriós, de partit estable” (“no tinc cap força al partit, o sigui que no té sentit anar a lluitar a camp obert i en terreny enemic. Jo aquí al govern, observant el que passi, i en Puigcercós que es baralli amb els sectors crítics a veure si es maten entre tots i llavors puc aparèixer com l’home de consens”).

I'm a Catalan ...

2008-03-10T18:21:00.001+01:00

Duran i Lleida: “CiU és a partir d’avui una força política central en la política espanyola i amb CiU ho és Catalunya”

2008-03-10T15:31:00.002+01:00

El cap de llista assegura que "ens podem sentir satisfets perquè hem resistit bé l’onada de bipolarització de la campanya electoral”

El cap de llista de CiU a les eleccions generals, Josep A. Duran i Lleida, ha afirmat avui que Convergència i Unió ha “resistit bé l’onada de bipolarització de la campanya electoral” després d’aconseguir 11 diputats i millorar els resultats de les eleccions de l’any 2004 i ha destacat que “CiU és a partir d’avui una força política central en la política espanyola i això vol dir que si han de comptar amb CiU hauran de comptar amb Catalunya”.

Duran i Lleida, que ha volgut iniciar la seva compareixença davant els mitjans de comunicació felicitant el PSOE i el PSC, com a guanyadors d’aquestes eleccions, ha felicitat tota la militància de CiU perquè “el cert, tal com han anat les coses, és que ens podem sentir molt satisfets i ens en sentim”.

“Hem resistit bé a aquesta onada de bipolarització de la campanya electoral, una bipolarització que ha estat, de manera constant i contundent des del primer dia, un intent per intentar limitar la presència de CiU en aquesta campanya electoral”, ha denunciat Duran i Lleida, que ha afegit: “De fet, aquest intent anava més enllà de limitar la presència en la campanya electoral perquè la voluntat era limitar-nos tant com fos possible en la política espanyola i jo he dit i he repetit al llarg de la campanya que no ho aconseguirien, que CiU continuaria forta després del 9 de març i aquí està”.

En aquest sentit, el dirigent de la federació nacionalista ha remarcat que “CiU és a partir d’avui una força política central en la política espanyola. Qui vulgui fer alguna cosa en la política espanyola haurà de comptar amb CiU i això és molt important per a Catalunya perquè vol dir que si han de comptar amb CiU hauran de comptar amb Catalunya”.

No ens correspon a nosaltres fer cap tipus de moviment

Duran i Lleida ha volgut deixar clar que “no ens correspon a nosaltres fer cap tipus de moviment ni moure cap tipus de peça respecte a què cal fer en la política espanyola”. El cap de llista de CiU recorda que “nosaltres mantenim només un compromís i és aquell que no donarem suport a la llista que hagi perdut, però no tenim cap altre compromís i el compromís de futur en vindrà derivat d’aquelles situacions i posicions que en tot cas es desprenen dels nostres compromisos electorals i sobretot dels nostres compromisos programàtics”. Duran i Lleida ha assegurat que “qui vulgui saber alguna cosa de CiU ja sap quins són aquests compromisos i sap que situem Catalunya, situem les seves necessitats i situem un model de societat pel conjunt de Catalunya pel conjunt de l’Estat que hem anat desgranant al llarg d’aquesta campanya”.

El cap de llista ha volgut agrair als centenars de milers d’electors que “han fet possible que CiU hagi resistit molt positivament a aquesta onada de bipolarització que anava de manera molt significativa en contra de les forces polítiques nacionalistes, en contra de les forces polítiques de Catalunya que tenen com a centre de decisió a Catalunya i no tenen cap altra dependencia que no sigui la de Catalunya”.

En aquest sentit, ha remarcat que “CiU continuarà tenint grup parlamentari propi, serà la tercera força política i CiU serà una força política central en la política espanyola i amb CiU ho serà Catalunya”.

Dedicat a la "Niña de Rajoy" ...

2008-03-06T11:52:00.001+01:00

Artur Mas: 'Jo només seré president de Catalunya a través d’unes eleccions democràtiques'

2008-02-21T13:16:00.001+01:00

Artur Mas ha deixat les coses clares a la sessió de control d’aquesta tarda al Parlament: “només seré president de Catalunya a través d’unes eleccions democràtiques”.

Amb aquesta intervenció, ha tallat d’arrel totes les especulacions dels darrers dies promogudes des del PSC i des d’Esquerra Republicana. Al video podreu comprovar com el portaveu d’ERC, Joan Ridao, ha preferit criticar Artur Mas amb tot tipus d’acusacions que no pas a centrar la seva intervenció a preguntar a José Montilla. I l’actual president de la Generalitat s’ha quedat sense arguments a l’hora de replicar al líder nacionalista de CiU després de la seva contundent intervenció des del faristol de la cambra catalana. Documents relacionats

Augmenta l'atur mentre cacen mosques ...

2008-02-06T13:02:00.000+01:00

El parte mensual de l'Institut Nacional (sic) d'Ocupació (resic) s'hauria de fer públic al tauler d'anuncis dels tanatoris. La frenada en sec de la promoció immobiliària ha tingut com a conseqüència un augment, més o menys desbocat, de l'atur. El gener passat, per exemple, el nombre d'aturats oficials ha augmentat el 6,4 per cent respecte al desembre i el 8,25 si es pren en consideració el total dels darrers dotze mesos. Enhorabona. En un país sensat l'opinió pública començaria a preocupar-se seriosament.

Aquí no. Aquí vivim tots molt feliços. I n'hi ha per preocupar-se perquè les víctimes propiciatòries d'aquesta precarietat que puja són precisament les últimes que han arribat. És a dir, els immigrants més desprotegits i sensibles a la demagògia més descarnada. Els dos grans partits espanyols, que rivalitzen per governar l'Estat nostre de cada dia, mentrestant, cacen mosques. De què parlen? De capellans. Ora pro nobis. Déu els ho tindrà en la més alta consideració. I si algú els diu res d'economia, trauen les taules de multiplicar rebaixes fiscals o d'aplicar ajudes, subsidis i talons al portador vés a saber si amb fons o sense. Pedro Solbes no parla, colgat entre promeses, i Manolo Pizarro s'ha cofat la barretina tan a fons que no s'entén què diu. Rodríguez Zapatero i Rajoy han entrat en una subhasta on hi ha en joc centenars de milers de llocs de treball que ens arribaran com la pluja del cel. Com volen que la gent no se'n cansi? No hi ha manera de saber què pensen fer, per exemple, per reviscolar aquell concepte tan antic i venerable que es deia economia productiva. Només produeixen promeses estranyes. El cronista espera, impacient, les propostes del partit del vot en blanc.

Segur que l'encerta.

Tot en dimarts ...

2008-02-06T12:58:00.000+01:00

5 de febrer, dimarts, eleccions primàries en 22 Estats nord-americans: Hillary o Obama? Vosaltres sou de l'un o sou de l'altre? No trobeu que aquest duel és infinitament més apassionant que el Zapatero-Rajoy del 9 de març? Les americanes són la mare de totes les eleccions i nosaltres sense poder-hi votar. Allà els candidats els tria la gent i aquí, quan no els imposa l'aparell del partit (Montilla) els designa l'amo a dit (Aznar a Rajoy).
Com diu Núria Ribó en un documentadíssim llibre que acaba de publicar (Hillary Clinton, retorno a la Casa Blanca), la campanya presidencial nord-americana del 2008 és una telesèrie interminable. Els nous actors han fet que George Bush -a qui encara li queda tot un any de president- sembli un cadàver polític.
La gran batalla és al bàndol demòcrata. Hillary i Obama són els actors més ben pagats, els que mantenen tot el món enganxat a aquesta telesèrie. De fet, ara mateix Barak Obama i Hillary Clinton són -amb permís de Sarkozy i Bruni- la parella mundial amb més glamur d'aquest 2008. Com ells, simbolitzen bellesa i poder. Bellesa, aquest jove seductor afromericà d'aquest color negre que es porta ara; negre Tiger Woods, negre Lewis Hamilton, negre que no ofèn. Poder, aquesta dona que coneix la Casa Blanca com ningú. 8 anys s'hi va estar de primera dama i ara hi vol tornar com a presidenta. Entre els Clinton i els Bush porten 20 anys allà instal·lats repartint-se el poder: 4 George Bush pare, 8 Bill Clinton i 8 més Bush fill.
Obama transmet il·lusió i esperança. Hillary, treball i experiència. Obama parla de canvi amb majúscules. Hillary també, però amb la boca petita. L'un es mou bé entre la gent; l'altra, entre els cercles de poder. Ell està còmode en el terreny de les idees. Ella prefereix la gestió. Un apel·la al sentiment i l'altra, a la raó. Joventut contra veterania. Ell té cara de nen i a ella la pentinen com una iaia. Ell sembla el marrec entremaliat i ella, la mare que el renyaria. Obama té el suport dels Kennedy. Hillary té en Bill i junts formen un 2x1: el Billary.
El Superdimarts, s'ho juguen tot Barak Obama i Hillary Clinton. Només un dels dos pot continuar viu en aquesta telesèrie. ¿Voleu més capítols amb el negre que sembla blanc o preferiu la dona que actua com un home?
Jo voto per Obama.

Un altra Tripartit al Masnou ? ...

2008-01-31T12:54:00.000+01:00

Benvolguts vilatans,

Com tots recordareu des de el passat mes de juny del 2007, al masnou disposem d'un govern Municipal en minoria format pel PSOE Català i els Comunistes - Eco socialistes de IC-V, alternativa ... etc, etc, etc (Potser no es un govern tant de minoria !!!).

En aquells moments l'intenció era reeditar el Tripartit de l'anterior legislatura (PSOE, Esquerra i IC-V); però Esquerra, en aquells moments no va voler entrar a formar part d'aquell govern. Segons les seves pròpies paraules es sentien "ferits", perquè el PSOE Català havia "Capitalitzat la seva tasca de govern". La realitat era aquesta. És innegable reconeixer la tasca que havien dut a terme gent com la Carme Giol, o com en Ramon Pellicer ... però aquestes són les conseqüències que s'han d'assumir quan el teu partit decideix fer alcalde a una persona que en aquells moments havia perdut les eleccions. I és la conseqüència de prioritzar un "Govern d'Esquerres" enfront d'un govern Nacionalista (CiU - Esquerra) que era la demanda popular del moment.

En definitiva, després de les eleccions Municipals de Maig del 2007, la pataleta d'Esquerra, dins el seu marc típic de que ells mai tenen la culpa de rés, i la culpa sempre és dels altres; és va focalitzar en un " ... dons ara NO entrem en el govern".

Aquest sentiment és va reflexar el el discurs de presa de posició del Sr. Gisbert, en el qual Esquerra va ser molt dura. I en els seus posteriors actes dins els plens Municipals.

Però com sempre tot això forma part de la "comedieta" que ja ens tenen a tots acostumats. votem en contra de les taxes, però ens abstenim als pressupostos perquè puguin ser aprovats.

Dons bé. Tot això ens porta a que, amb tota seguretat passades les properes eleccions generals del Mes de Març a Masnou tornem a tenir un tripartit d'esquerres, progressistes ... etc.

Un cop més Esquerra, la digna i independentista Esquerra s'ha tornat a baixar esl pantalons davant els seus estimats companys del PSOE Català.

A on han quedat les afirmacions d'Esquerra de que mai podríen tronar a governar amb el senyor Màxim Fabregas? ... ja NO es senten ferits? ... En aquesta legislatura ja no capitalitzarà el PSOE la seva gran tasca de govern? ...

Amics, que no us enganyin més, em d'assumir que el PSOE Català, Esquerra i IC-V alternativa ... Són un sol partit, una sola formació política que solsament discrepen, solsament es arallen abans i els dies següents d'unes eleccions, en la resta van sempre agafadets de la maneta ...

i durant els propers dies us hen donarè exemples clars.

El Masnou, Catalunya es mereix això !!!

20 de Novembre: Refundació del Catalanisme

2007-11-13T16:23:00.001+01:00

http://www.ciu.cat/microsite_seccions.php?sec_ID=1818&ms_ID=7

Renfe et roba el temps ...

2007-10-30T08:30:00.000+01:00

http://www.ciu.cat/fitxa_campanyes.php?cam_ID=50

Moltes Gràcies a tots ....

2007-10-29T15:38:00.000+01:00

El passat divendres 26 d'octubre, a les 20.30 hores es va celebrar a la seu de Convergència Democràtica de Catalunya del Masnou l'elecció del nou President local del Partit. En la mateixa vaig tenir l'honor de presentar la meva candidatura a l'esmentat càrrec, juntament amb un seguit de gent que van tenir a be acompanyar-me a l'hora de formar el meu equip.

Des de aquest Blog vull donar les meves més sinceres i sentides gràcies, en primer lloc a la gent que m'ha acompanyat i a format un equip, amb un projecte crec que, potent i il·lusionador; i en segon lloc, a tots els militants de Convergència que de manera unànime van donar-nos el seu recolzament a la Candidatura. Comença una etapa dura, de feina, de treball i dedicació, molts cops amb l'única gratificació de saber que treballes pel teu poble i pel teu país amb l'únic interès de voluntat de servei.

Espero, esperem, no decebre a ningú.
Moltes Gràcies !!!

Visca Convergència
Visca El Masnou
Visca Catalunya lliure

Els contes de Frankfurt.

2007-10-16T15:51:00.000+02:00

Quan a la gran sala d'actes de la Fira de Frankfurt vaig escoltar a Quim Monzó dir-nos que es disposava a explicar-nos un conte em va venir al cap una frase de Vargas Llosa: "Els contes ens ajuden a inventar les nostres vides". Com estic ben segur que l'escriptor barceloní té la vida ben inventada vaig suposar que el seu conte parlava dels catalans, una gent que tot indica que està en fase de reinvenció. Estem entre la casa comuna del catalanisme, el governar sense fer soroll al servei de l'Espanya plural, preparant el referèndum del 2014 i cremant fotografies.

Català i gat escaldat tot és un, deia Monzó. En el fons això és el que passa al comú dels catalans. Estem escaldats. Estem descobrint que el camí on som no porta massa enlloc i que els qui van davant no saben quin conte explicar.

Un conte és sempre un ritual d'iniciació, pretén educar. I Monzó va fer un retrat. Només cal comparar conte i país.

Som un simulacre de país, ens preguntem massa sovint què pensen els altres, solem emmascarar el què volem dir, tractem de ser originals fins i tot quan no cal, dubtem de citar els noms de referència per no avorrir i posem fí al relat ben alleugerits perquè no hem molestat a ningú. Ironia, genialitat i tranquil·la civilitat. Som així. Frankfurt ara sap que tenim un bon contista i que els catalans a l'hora de la veritat, si cal, expliquem un conte.

El dia després el Ministre de Cultura va passar per la Fira. Va dir: si hem esperat 70 anys en resoldre el tema dels papers ara no vindrà d'unes setmanes. I com jo seguia desxifrant el conte d'en Monzó vaig pensar: mira aquest home no explica contes i això que és un poeta. Ell no té cap país per inventar. El té ben clar, encara no sigui el meu.

PALAU SANT JORDI 21 OCTUBRE 5 TARDA ...

2007-10-16T15:42:00.000+02:00

"LA NACIÓ CATALANA DIU PROU. VOLEM TOTS ELS PAPERS"

PALAU SANT JORDI 21 OCTUBRE 5 TARDA

COMPRA ENTRADES AL TELENTRADA 902 10 12 12

http://www.comissiodeladignitat,cat

INFORMACIÓ AUTOCARS/ENTRADES AL MÒBIL 617998949

Masnovins ... Que tinguem sort !!!

2007-06-17T16:44:00.000+02:00

Reflexions Post-electorals

2007-05-30T20:05:00.000+02:00

Desgraciadament aquest post no serà tot el positiu que m'hagués agradat, però hi han moltes situacions, molts comentaris que em fan ser força optimista cara al futur més immediat.

El diumenge passat Masnou va escollir la seva representació municipal. Els resultats no van ser els que Jo, personalment, desitjava pel projecte en el qual crec i milito: El projecte de Convergència i Unió. Per primera vegada en unes eleccions Municipals el Partit socialista va obtenir la victòria, en nombre de vots i Regidors. En principi, i vagi per davant, la meva més sincera felicitació pel PSC i per l'Eduard Gisbert més personalment. En segon lloc lamentar que el poble de Masnou ha perdut l'oportunitat de tenir un gran alcalde: en Pere Parés.

Analitzant els resultats, trobem en primer lloc l'escassa participació delsvilatans del Masnou, en la línia general de tot el país, en segon lloctotes les forces polítiques "tradicionals" (em permetreu NO incloure GIM niCiutadans), han perdut vots però d'una manera molt més clara i directaConvergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest fet haprovocat que els dos Regidors que han "ballat" (un per part de CiU, il'altra per part de ERC) han anat al PSC ... Si senyors, l'ajuntament delMasnou tindrà en la propera legislatura dos regidors nacionalistes menys!!!

No es rellevant que el número set de Convergència i Unió (el regidor que ha perdut CiU) fos jo mateix. Personalment no tinc cap ambició, ni cap ànsia de poder ... per contra si tinc una estimació profunda al meu poble, i si m'ho permeteu, el punt d'ingenuïtat i d'il·lusió de creure que tinc la possibilitat de posar el meu gra de sorra, gran o petit, per un Masnou millor.

Per contra si que vull lamentar públicament la NO entrada del meu bon amic Oriol Fernández com a Regidor. L'Oriol es una persona valida i competent. Compromès amb les seves idees i els seus projectes, que a cops compartirem i a cops no, però sempre des de el respecte, i estan en el seu lloc en cada moment. L'Oriol per sobre de tot es un amic, i quan un amic te un somni i aquest no es pot complir, estàs al seu costat i el mínim que pots fer es lamentar-te.
ORIOL: EM SAP GREU !!!!

Però dins aquest panorama, en principi no gaire favorable pels nacionalistes. Amb un vot als dos grans partits estatals estable i consolidat, i per desgracia, amb dos partits nacionalistes molts cops més preocupats en fer-nos la punyeta, que no pas a actuar amb responsabilitat nacional ... hi ha una llum d'esperança.
Aquests dies posteriors, després de la decepció lògica, he vist a la gent de Convergència i Unió i a en Pere Parés més concretament, amb ganes de començar a treballar des de ja mateix !!! ... per un Masnou més fort, des de on ens pertoqui, sense manies, sense complexes, amb il·lusió i amb ambició.
Continuar treballant per seguir amb el model de poble que ha fet de Masnou un lloc on les persones vulguin venir a viure i s'hi sentin plenament integrades. Això també és un Masnou PLE de MASNOU !!!

Em estat, Som, i Serem ... tant si es vol com si no es vol ...Visca en Pere Parés, Visca Convergència i Unió, Visca El Masnou i Visca Catalunya Lliure !!!!

Diumenge 20 de maig a les 12,30H ... Tots al Masnou Alt amb Pere Parés !!!

2007-05-19T15:43:00.000+02:00

La Globalització Masnovina

2007-05-16T14:19:00.000+02:00

Actualment, un dels processos més comentats, estudiats i analitzats per polítics, sociòlegs, entitats i moviments socials, és, sens dubte la Globalització.

Un procés al meu entendre, imparable, un procés mundial, destinat a unificar i modificar molts aspectes de les nostres vides. Jo crec que, tots els grans projectes mundials, un moviment com la globalització pot portar coses positives i coses negatives. Si prenem l'exemple d'Europa, la unitat monetària (amb l'Euro) té moltes coses positives: la possibilitat de poder viatjar per molts països sense necessitat de canviar la moneda, i de negatives: la no unificació de preus en tot el mercat Europeu, ni de salaris .. etc.

Com ja he dit abans, al meu entendre, la Globalització és un procés imparable, per tant la lluita dels Nacionalistes d'un país petit com es Catalunya, no es tant la d'intentar aturar una cosa inaturable sinó, com deia el President Pujol: Com mantenir l'identitat Catalana dins un procés de Globalització Mundial. Com aconseguir fer sobreviure el Català enfront de llengües molt més esteses mundialment com son l'Anglès i el Castellà?. Com mantenir tradicions com la Sardana, la Patum, els correfocs i els geganters davant d'altres tradicions, segurament menys emocionants i amb menys sentiment, però amb més ressò mediàtic? ... Aquesta és a nivell Nacional la nostra lluita.

Però ara us preguntareu: Què té a veure això amb Masnou? ... Ens trobem davant unes Eleccions Municipals, i en aquestes Eleccions ens enfrontem a dos models diferents de Poble. Uns, actualment en el Govern volen que Masnou pateixi la seva pròpia Globalització ... Un Masnou dins de l'àrea metropolitana de Barcelona. Heu sentit en Jordi Hereu?, Quan parla de Pisos Socials, quan enumera els Pisos de Protecció compta com a seus els Pisos que s'edificaran a Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma ... com a propis de Barcelona !!! ... que ja no son poblacions Independents? ... doncs no !!!, son, simplement Barcelona ... Volem que passi això amb Masnou? ... Voleu ser considerats com un Barri més de Barcelona? Creieu sincerament que un tècnic de la Diputació de Barcelona coneixerà millor Masnou que no pas nosaltres que el trepitgem cada dia? ... Creieu que des de Barcelona coneixen el "Cul d'Ocata", i la Plaça dels Cavallets?, i la "Poca Farina" ... Volem aquest model de Poble? ... Volem un Masnou Globalitzat? ...

Enfront això, i gràcies a Deu!!! Teniu un altra model de Poble, el de la proximitat, el de no voler fanals de disseny, sinó fanals que facin llum i prou !!! ... Un Masnou que mantingui la seva qualitat de vida, amb un Masnou de la gent i no pas del Marketing, un Masnou per viure i no per sortir a les fotos ... Aquest és el model de poble que us volem oferir des de Convergència i Unió. Un model de poble que vam començar a definir el 1979, i que volem continuar definint ... un Masnou millor, amb coses noves, amb nous reptes, mantenint la seva identitat, la seva gent, un Masnou diferent, un Masnou pel 2015 ... però sempre MASNOU !!!

PLENS de MASNOU ... PERE PARÉS, ALCALDE !!!

Municipals 2007 ... CiU

2007-05-13T18:05:00.000+02:00

Joves i Política

2007-03-11T19:05:00.000+01:00

Crec que la satisfacció més gran que pot tenir una persona a nivell individual es la de ser partícip d’un canvi o d’un projecte important, tant a nivell personal, com a nivell col·lectiu.

Els joves, han estat i han de seguir sent el principal motor dels canvis de la societat on vivim. No hi ha cap mena de dubte del compromís i la voluntat de participació dels joves en el teixit social actual. La mobilització dels joves en afers com la guerra d’Iraq (qui no recorda l'impressionant manifestació a Barcelona), per la Pau a Euskadi i el fi de la violéncia, contra un procés de globalització que pot afectar a la nostra identitat nacional ... etc. Desgraciadament aquesta voluntat de treball, aquesta voluntat de servei, aquests desitjós de voler opinar i voler canviar les coses es porten a terme en casos molt puntuals, en situacions molt concretes i sense una continuïtat clara.

A partir d’aquí tenim dues coses clares, però a l’hora contraposades: en primer lloc tenim una voluntat clara per part dels joves del nostra país de participació en la transformació de la nostra societat. Per altra banda tenim que aquestes ganes de participació afloreixen en situacions massa esporàdiques.

Encara que el que vaig a dir a continuació és, en principi, força impopular entre la mentalitat majoritària dels joves del nostre país, l’únic mitjà real per intentar “canviar” les coses, per influir en el dia a dia, clar i directe és la política.
Sóc plenament conscient que entre la major part dels nostres joves els polítics som persones sense cap coneixement real d’un col·lectiu com el seu, sense cap voluntat de diàleg i que simplement, estem a la política per cobrar un sou, fer-nos rics i ganes de manar i tenir poder. En definitiva: uns corruptes sense escrúpols !!!

No negaré que a tot arreu hi ha polítics que compleixen aquesta definició, però també hi ha molta gent que vam entrar a política amb 16 anys, per voluntat de servei, per fer coses, per voler canviar les coses. Gent que tenim un sentiment, una voluntat, que volem participar activament dels canvis del nostre país, del nostre poble, i que treballem des de el mitjà més directe que tenim perquè els nostres somnis esdeveneixin realitats ... la política.

No podeu arribar a imaginar la satisfacció personal de veure com la teva proposta de creació d’un consell Local de Joventut és escoltada i duta a terme pel teu Alcalde. Com aconsegueixes que al teu poble, cada any, es dugui a terme una fira d’entitats juvenils. Veure com una oficina de joventut de 75 mts quadrats es transforma en un centre integral de joventut construït en una antiga fàbrica, amb bucks d’assaig, amb activitats ... i tot això gràcies a les teves propostes, al teu treball, a la teva implicació dia a dia, a defensar cada dia la teva idea, sempre desde la responsabilitat, el respecte, la coherència, i el més important, desde la legalitat, la bona fe i pensant sempre en bé col·lectiu per sobre del bé individual.

Un tema que em preocupa és, l'escassa participació del joves en les diferents eleccions. Permeteu-me que posi un exemple molt recent, el referèndum pel Nou Estatut. Un Estatut és, en un país com Catalunya, la principal norma que ha de regir tota la societat catalana, i d’una manera més directa pels joves del país, la llei que pot permetre que disposem de més beques i ajuts pels nostres estudiants. Habitatges dignes i a un preu assequible pels joves. La possibilitat de tenir una feina amb un sou digne per poder viure, per poder emancipar-te amb la teva parella o tot sol. La llei que pot permetre reconèixer els diferents tipus de parelles de la nostra societat amb igualtat de condicions. La llei que pot permetre disposar d’ajuts per crear la teva pròpia empresa.
Davant d’un moment, d’una situació tant important pel nostre futur. Davant del moment en què una generació tenim l’oportunitat d’escollir i participar en l’elecció del model de societat i país que volem per nosaltres mateixos i pels nostres fills. No puc entendre la falta de mobilització i participació del joves en un moment transcendental de les nostres vides i del nostre futur.

I trasllado aquesta mateixa reflexió al moment en que hem d’escollir el nostre President, el nostre Alcalde, els nostres representants i que poden marcar el nostre futur. Molts joves, i és una queixa comuna, diuen que els polítics son gent gran, i que aquesta gent no pot entendre les inquietuds i necessitats dels joves ... en comptes de queixar-nos, no seria millor implicar-nos per ser escoltats? Que la nostra veu, les nostres idees, es convertissin en propostes i en accions, en comptes de la queixa continua? ... Ens hem plantejat que si haguessin més joves a la política, segurament hi haurien candidats més joves? Mireu Premià de Mar, un jove de 30 anys actualment es l’alcalde (i tinc l’honor de dir que és amic meu), aquest és l’exemple, igual que molts d'altres d’una implicació de molt de temps que dóna el seu fruit d’un treball i d’una lluita constant que et porta a ser escoltat i respectat, i ningú mira la seva edat, simplement l’autoritat moral d’una persona que se l’ha treballada.

La política és tot, les grans i les petites coses. Us convido a entrar-hi, a treballar, a participar directament, de manera Nacional o Local, com vulgueu, però a “currar” per aconseguir una societat, un poble, un país millor. Us convido a fer propostes i a lluitar per dur-les a terme, dia a dia, hora a hora, minut a minut, no solament en moments i fets puntuals. Us convido a traslladar els vostres valors, els vostres referents, els vostres ideals i a posar-los al servei de les persones. Aquesta és la política que gent com jo, que gent com els meus companys volem. I ens agradaria tenir més companys al nostra costat, VOLEU?

RENFE: Prou paraules. VOLEM SOLUCIONS!

2007-02-25T15:46:00.000+01:00

CiU posa en marxa la campanya “Prou paraules, volem solucions” per reivindicar la millora urgent i immediata del servei de Rodalies Renfe. Et proposem treballar conjuntament per canviar la situació del transport públic a Catalunya.
Què farem des de CiU?

* A Madrid, exigir que urgentment traspassin els servei de rodalies a la Generalitat com preveu el Nou Estatut per poder millorar la gestió des de Catalunya.

* A Catalunya, demanar al govern un pla de xoc urgent per evitar les actuals i futures molèsties als ciutadans que inclogui, + trens + freqüència de pas per cada estació + vagons i millors estacions.

Què et proposem que facis?

Fer-nos arribar la teva queixa pel mal servei que reps.

http://www.ciu.cat/fitxa_equipcampanya.php?ec_ID=7

Jordi Hereu ... Alcalde de BCN

2007-02-03T21:33:00.000+01:00

Presentació Pere Parés i Rosés

2007-01-10T12:15:00.000+01:00

Acte de Presentació

PERE PARÉS i ROSÉS

Candidat de CiU a l'alcaldia del Masnou

Intervindrà:

JORDI PUJOL i SOLEY

President Fundador de Convergència i Unió

dissabte 13 de gener a les 19:30 hores

Edifici Ca N'Humet

Carrer Fontanills, núm. 77

US HI ESPEREM A TOTS !!!

Blocs.cat de CiU al Telenotícies de TV3

2007-01-10T11:34:00.000+01:00

No ès això, companys d'Esquerra ...

2006-12-26T11:37:00.000+01:00

No ès això, companys d'Esquerra

Un partit independentista no pot fer mai president primer: un home que el 6 d'agost de 2005 va dir que "els drets històrics de Catalunya no existeixen"; i un altra que tot just nomenat president diu que "ens deixem de reivindicacions identitaries".

Un partit independentista no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC-PSOE, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana.

Un partit independentista no pot posar mai en el govern una força política que, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports.

Un partit independentista no pot justificar aquests disbarats dient que ho fa amb la intenció que "la qualitat de vida dels catalans formi part de la nostra identitat com a poble al costat de la llengua i la cultura nacionals".

NO ho pot fer perquè el PSC-PSOE no ha cregut mai que Catalunya sigui una nació.

És més, tota la seva política al llarg dels anys no ha tingut cap altre objectiu que la sibil·lina espanyolització de Catalunya i el fre constant a la seva projecció onternacional com a comunitat nacional diferenciada d'Espanya. Desgraciadament, i gràcies a la vostra col·laboració l'objectiu s'està complint.

Cal recordar que ha estat el PSC-PSOE el qui ha ofert el patètic i espanyolista espectacle de l'Institut Ramon Llull, el qui va espanyolitzar la presència de Catalunya a la Fira literària de Guadalajara i el qui ha fet el mateix a la Fira literària de Frankfurt?

Com pot, un partit anomenat independentista com Esquerra, lliurar la "clau" del govern a la força política que malda per donar a l'espanyol el rang de llengua pròpia de Catalunya - cosa que suposaria la mort de la llengua catalana - i que representa per si mateix el més viu retrat de l'autoodi?

És el PSC-PSOE qui ha de protegir la llengua, la identitat i els drets nacionals dels catalans?

Pot ser president de Catalunya un home que no creu necessari tenir un bon nivell de català per presidir el país, que considera que hi ha pobles superiors i pobles inferiors i que, d'acord amb això, afirma que Espanya és una nació superior i Catalunya una nació inferior?

És que no té dignitat Esquerra, que ja ha oblidat que va ser el PSC-PSOE (amb el suport d'IC-V) qui la va expulsar del govern després d'haver destituït Josep Lluís Carod-Rovira com a conseller en cap?

Hi ha errors històrics, i Esquerra ha comés el mateix dos cops.

L'ambició de tenir un lloc al govern és legítima en tota força política; sempre, es clar, que el preu no impliqui la substitució nacional d'un poble.

Si Esquerra no escolta les seves bases és que s'ensuma la resposta i prioritza el poder al país. Les bases però, tenen molt a dir i ho faran, més tard o més d'hora, però ho faran. Cosa que, paradoxalment dignifica Esquerra.

Estem vivint moments molt importants de la Història de Catalunya i la imatge que Esquerra transmet - més enllà d'una ingènua "bona intenció" que la mogui - és que pensa més en ella que en el país.

I això no es bo ni per Esquerra ni per Catalunya.

Si el pacte amb CiU no és possible, sempre, i pensant en clau de país, queda l'alternativa de romandre a l'oposició. Fer un pas en fals és a l'abast de tothom. La saviesa, en canvi, consisteix a saber fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant.

Vigileu amb el Saura

2006-12-19T15:01:00.000+01:00

No sé si encara es fa, però abans a la porta de les torres hi havia sempre un cartell o una rajola que advertia de la presència d'un gos. "Vigileu amb el gos" era la frase més comuna, encara que també n'hi havia de més elaborades com "Atenció amb el gos/ no responc de vós". Ara la gran amenaça per a les propietats ja no són els lladres, ni tan sols els albanokosovars si tens un gendre que hi arriba a temps. Ara la gran amenaça és Joan Saura, i cal retocar els cartells i les rajoles per posar-hi un "Vigileu amb el Saura" ben gran i llampant: no pas per dissuadir els possibles lladres sinó per recordar als propietaris que qualsevol dia ens entra el conseller i ens lloga la casa. Els lladres són uns aficionats, uns pocapena, uns pinpín, unes bledes assolellades, pepes còsmiques al costat d'una llei que t'entra a sac a casa i et diu què has de fer-ne. Això sí que és violència, això sí que és delinqüència. La llei és absurda per impossible d'aplicar, terrible perquè és un atracament a mà armada al sagrat concepte de la propietat privada i una manera més de dir en unes altres paraules que els rics són uns lladres i que tot el que tenen ho han robat i han de tornar-ho. Catalunya ha crescut sempre que ha confiat en la iniciativa privada, en el poder de l'economia de mercat, en l'esforç personal i en l'estalvi. Catalunya s'ha tornat sempre mediocre amb les fosques temptacions revolucionàries i deixant-se dur pels il·luminats d'Esquerra. Som un país massa petit i massa ocupat i massa invertit demogràficament per fer l'imbècil i jugar amb coses que no tenen recanvi. És inaudit que el govern se't pugui ficar a casa. "Vigileu amb el Saura". Això no és una llei, això és un desafiament. Comences expropiant per la cara i acabes com ja tots sabem.

OKUPAS ...

2006-12-02T17:28:00.000+01:00

En el dia d'avui, si trobem algun segment de la societat més d'actualitat,i del qual més se'n parla en el nostre País (i més concretament en el nostre poble), aquest és, sense cap mena de dubte el fenomen okupa. Podem trobar diferents "vessants" del fenomen okupa: en primer lloc, aquells joves (o no tant joves), amb esperit independent, idealistes, alguns amb un sentiment profundament nacionalista i independentista català, però tots ells amb un sentit profundament social i altruista. aquesta gent, normalment, okupen diferents tipus de cases, fabriques o altres indrets ...els pinten, els arreglen, i d'un local inútil i abandonat, el podem arribar a transformar en un casal social, amb activitats, amb tallers, i fins hi tot, donar vida a zones mortes. No cal dir que com a "jove" de 32 anys que sóc, aquest tipus d'okupes tindran sempre la meva comprensió, la meva admiració i el meu suport. Per altra banda trobem un altra tipus d'okupa. el subjecte sense ideals, sense sentiments, sense cap tipus de motivació que troba en la paraula anarquia l'excusa perfecte per justificar qualsevol acte il·lícit de la seva vida. Normalment son fills de gent amb una situació econòmica elevada,que adopten aquest tipus de vida per convertir-se en el rebel de la casa(tot això amb la seguretat de que mai li faltarà de res). Aquesta gent que okupa un espai per convertir-lo en un gran museu de grafittis, amb pudor de pixats i excrements, i on el seu repte personal més gran és veure quan de temps aguanten sense dutxar-se. Evidentment aquest col·lectiu no tindrà mai ni la meva comprensió, suport i molt menys, la meva admiració.

Doncs bé, fins el passat 1 de novembre jo era dels que creia que només hi havien aquest dos tipus d'okupes, desgraciadament he descobert que a Catalunya hi podem trobar un tercer tipus: és tracta d'uns subjectes, afiliats a uns moviments polítics, que després de perdre unes eleccions (una darrere un altra) es dediquen a okupar els edificis i càrrecs públics de Catalunya.

Aquest nou sector del moviment Okupa s'articula en tres branques, en principi separades, però que després queda sobradament demostrat que actuen conjuntament a l'hora d'iniciar les accions per okupar un nou edifici. Aquestes tres branques actuen sota unes sigles concretes: Putejem Sistemàticament Catalunya, Estem Ridiculitzant Catalunya (últimament es fan dir solsament Estem) i per últim el col·lectiu Invadim Catalunya Vegetalment.

Doncs molt bé, aquests tres col·lectius o branques es van enterar que hi havien un seguit d'edificis a BCN per okupar, dos situats a Plaça de SantJaume, i l'altra al Parc de la Ciutadella, però per fer-ho s'havien de presentar amb unes idees, i que la resta de gent decidís quin era el col·lectiu que podia viure en aquests edificis. L'elecció era el passat 1 de Novembre.

Doncs resulta que va guanyar un altra formació, però aquestes tres branques van decidir juntar-se amb un esperit "d'Entesa" total, i van okupar els edificis abans que el col·lectiu que moralment s'havia guanyat el dret de viure en aquests edificis tingués l'oportunitat d'anar-hi. Actualment si poguéssim definir aquests col·lectius podríem dir: que son capaços de fer qualsevol cosa per seguir vivint en aquests edificis.

Evidentment aquest col·lectiu, aquest TRIPARTIT d'okupació podrà tenir tota la legitimitat legal que vulgui, però moralment no en tindrà mai, per tant, mai tindran el meu suport, comprensió ... i d'admiració ...com és lógic, res de res !!!!

ESTIMEM CATALUNYA !!!!

Estimar Catalunya !!!

2006-11-19T11:04:00.000+01:00

De que serveix anar a Votar ?

2006-11-14T21:32:00.000+01:00

Aquesta és la pregunta que molts ciutadans es deuen fer en aquests moments. El poble Català, el passat 1 de novembre va parlar, i va parlar molt clar Catalunya vol un govern de coalició, fort, encapçalat per CiU i que defensi els interessos de Catalunya en una legislatura destinada a desenvolupar el nou estatut del nostra país. Però de que serveix tot això, si després és produeix la situació que la persona i el partit que els ciutadans han escollit per liderar el país no pot governar perquè la segona, tercera i cinquena força del país així ho decideixen. Ells argumenten que es tracta del "joc parlamentari", però obliden el més important, el Parlament, els seus membres són la representació de la voluntat popular dels ciutadans, la seva feina és fer complir la voluntat dels ciutadans, i aquests el 1 de novembre van dir clarament qui volien que fos el President del seu País: Artur Mas i CiU, pot el Parlament de Catalunya, o més concretament els seus diputats anar en contra de la voluntat dels ciutadans que els han escollit?, jo crec que no.

Hi ha partits que diuen que la coalició dels tres partits "progressistes d'esquerres" sumen 70 escons, jo dic que dos partits Nacionalistes (CiU i ERC) sumen 69 escons, no serà que els ciutadans volien aquest pacte Nacionalista? Carod ho va definir molt bé en la nit electoral: " el poble de Catalunya vol que ERC estigui en el govern", és cert, i el poble de Catalunya també ha dit que vol que aquest govern l'encapçali CiU, Així doncs crec que la voluntat de Catalunya era molt clara, però un cop més el partit de les "mans netes" i la "paraula lliure", el partit de "l'equidistància" ha demostrat que ja no és equidistant, ni independentista, només demanem que no ens enganyin més, demano que en les properes eleccions PSOE català, Esquerra (ja no son Republicans ni de Catalunya), i els Eco-Socialistes és presentin junts i així el poble de Catalunya voti la realitat Tripartit (ara Entesa) contra CiU, i llavors veurem clarament que és el que vol Catalunya.

Que Esquerra no ens torni a prendre al pel amb els numerets de fer-se els ofesos perquè els han expulsat del govern, i facin veure que s'emprenyen amb el PSOE (tot i que en la realitat continuen votant el mateix que ells), prou ja del numeret de votem NO a l'Estatut "perquè no es prou ambiciós" i facin Montilla President "per fer polítiques socials", prou ja de dir que son Independentistes i després convertir Catalunya en una regió més d'Espanya, i fer un espanyolista president de Catalunya. Sabeu la diferència entre CiU i Esquerra? ... Amb CiU Catalunya tenia un govern Nacionalista que pactava a Madrid per aconseguir millorés per Catalunya. Amb Esquerra Catalunya té un govern espanyolista, i ells no aporten ni aconsegueixen res per Catalunya. Aquesta és la principal diferència.

S'ha dit que la campanya de CiU era molt "agressiva" ... com collons volien que no fóssim agressius si ens hi estàvem jugant un país !!!, i s'ha demostrat que tot el que vam dir s'ha complert. S'ha parlat de la "prepotència" de l'Artur Mas, no és més prepotent Carod quan abans del dia de les eleccions diu "el dia 1 Mas pot guanyar i el dia 2 perdre", o no és més prepotent el "senyor" Saura quan la Senyora Terribas li pregunta si ha felicitat a l'Artur Mas i respon: "jo no el tinc que felicitar de res" ... això és el "talante" que governarà el país ... sense comentaris.

Ens trobem en una societat que ha perdut la confiança en la classe política, si a més aquesta societat perceb que anar a votar tampoc serveix de res perquè la seva veu no es escoltada ens trobarem davant un país malalt. No decepcionem a la gent, Catalunya ha parlat, i alguns no l'han volgut escoltar.

SÍ a CATALUNYA, MAS PRESIDENT !!!!

Un miler més contra el tripartit

2006-11-12T14:31:00.000+01:00

Els efectes de l'1-N Protesta nacionalista

Un miler més contra el tripartit

suport a mas · Una concentració convocada per Internet es converteix en un acte de suport a Artur Mas i contra el nou govern del PSC, ERC i ICV-EUiA COntra CAROD · El líder dels republicans centra les queixes amb crits de "traïdor i botifler".

Redacció

Prop d'un miler de persones -900, segons la Guàrdia Urbana- es van concentrar ahir a la tarda a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per manifestar la seva oposició a la reedició del govern tripartit integrat pel PSC, ERC i ICV-EUiA, que presidirà José Montilla, i per reclamar que el líder de CiU, Artur Mas, sigui el nou president de la Generalitat, com a guanyador de les eleccions de l'1-N. Els manifestants duien pancartes on es podia llegir Volem un president nacionalista o Heu perdut les eleccions, prou de cinisme, i altres contra la futura presidència de José Montilla.

El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, es va emportar la majoria de crits dels manifestants, que el van qualificar de "botifler" i "traïdor". També el van insultar amb el crit de "Carod cabró, respecta la nació", mentre grups de persones cridaven preguntant "on són les mans netes?", al·ludint a l'antic eslògan electoral d'ERC. Els concentrats, que també portaven banderes catalanes amb crespons negres, van entonar l'himne nacional, Els segadors.

Convocats per missatges de mòbil dels quals Convergència i Unió es va desvincular, els manifestants van començar la protesta a les sis de la tarda i una hora i mitja més tard es van dirigir cap a la Rambla i es van concentrar davant del Gran Teatre del Liceu, que estrenava temporada en presència de Montilla i Maragall.

Diari AVUI, Dissabte 12 de novembre de 2006

Boca a Boca

2006-11-11T14:55:00.000+01:00

Puigcercós revifa qui més aire li cal. Tant se val que t'hagin humiliat,trinxat la imatge i expulsat del govern. Si el Pepe ho necessita, tapa-liel nas, amorra-t'hi i fes-lo president.

La nit del 16 de novembre de 2003, quan la seu del PSC era un funeral iquan Maragall ja rumiava si tornar cap a Roma o cap a Nova York, unatrucada de Joan Puigcercós a Miquel Iceta va fer passar en Pasqual de morta vida fins a convertir-lo en president.

Tres anys després, Joaquim Nadal ha ensenyat a alguns periodistes el seutelèfon mòbil per demostrar que, la nit de Tots Sants, així que es va veureque l'efecte Montilla feia figa i que el PSC queia fins als 37 diputats, elva trucar Xavier Vendrell. Des d'aleshores, un Montilla que ha tret elssegons pitjors resultats socialistes en 25 anys, en comptes de dimitir, esveu essent president de Catalunya i pensant que, malgrat els sala-i-martinsde torn, la jugada li ha sortit rodona.

Uns i altres, però, es creuen que som enzes i que s'han cremat totes leshemeroteques. Encara no fa mig any que Esquerra va ser expulsada del governamb un argument contundent: "un partit que vota en contra de l'Estatut nopot estar al govern que l'ha de desenvolupar". Per això s'elimina Esquerrai Maragall ha d'avançar eleccions. Doncs bé, ara resulta -súmmum de lescontradiccions- que això no ha existit mai i que el PSC convida ERC aformar part d'un nou govern que, ves per on, ha de fer rutllar l'Estatut.Per què ara sí i fa mig any no? Per què amb Montilla sí i amb Maragall no?O és que algú havia promès que Carod-Rovira, convertit en l'home del sac deles Espanyes, no seria en aquest nou govern?

Puigcercós, Huguet, Vendrell creuen que el que més li convé a Esquerra (i aCatalunya, esclar) és fer un nou tripartit i convertir en president unsenyor gris, que en el debat ha fet pena, que les entrevistes, quan nofuig, les defuig, que tria quins periodistes l'han d'entrevistar a la telei que, a última hora, envia Antoni Castells a xerrar als col·legisprofessionals perquè sap que ho farà millor que ell. Esquerra està a puntde fer president un senyor que es pregunta què vol dir "ser de la ceba",que promet llibres de text gratis a l'escola pública mentre que ell, per side cas, confia l'educació dels seus al Col·legi Alemany. Això sí, tothom endestaca una virtut: que és molt treballador.

Com també ho és el forner desota casa i l'enterramorts del cementiri de Montjuïc o la MargaridaMinguillón i, per més que penquin (i amb tots els respectes per a totstres) em costa d'imaginar-me'ls presidint la Generalitat.

Per Governar

2006-11-03T21:36:00.000+01:00

Els catalans i les catalanes hem votat per tal que es constitueixi un nou govern de la Generalitat de Catalunya.

Ho dic perquè a hores d'ara, abans de conèixer com avancen les converses entre les diferents formacions polítiques, hi ha alguna gent que tan sols pensa a tornar al passat. De fet entenc que el més significatiu del resultat de les eleccions de dimecres ha estat la contundent victòria de Convergència i Unió i la consolidació d'una gran majoria nacionalista al Parlament.

CiU ha guanyat a pràcticament totes les comarques del país, ha aconseguit percentatges mai vistos a ciutats com ara Sabadell i Terrassa, i ha guanyat un altre cop a Barcelona ciutat, en el que pot ser el preludi del canvi més sonat de la història de la política municipal catalana. A més, Convergència i Unió ha tret onze diputats de diferència al PSOE català, augmentant substancialment la diferència de fa tres anys. Aquests són els fets, i al resta tan sols són valoracions.

Però com deia, cal recordar que hem votat per tal que es formi un govern que respongui a les necessitats actuals del país; un govern que aconsegueixi superar amb nota els reptes que Catalunya té plantejats. És cert que hem passat una època complicada, en què a vegades ens ha costat molt de reconèixer-nos-hi, i que en part els resultats reflecteixen una certa incapacitat del país per reaccionar amb força davant de la situació plantejada.

Però també és veritat que la claredat de la victòria de Convergència i Unió i la responsabilitat d'alguns dels líders de la resta d'opcions polítiques poden facilitar la formació d'un govern que respongui a les característiques de lideratge, solidesa, claredat d'objectius i capacitat de projecció nacional que els catalans necessitem.

Tornar a experiències bastides sobre llocs comuns és estèril. Ara cal pensar en el desplegament de l'Estatut, el desenvolupament de polítiques que reforcin la cohesió nacional, el progrés social i econòmic, i la construcció progresista de la nostra llibertat individual i col·lectiva. Només un govern de base nacionalista, fort, ben relligat amb les aliances necessàries, pot fer avançar Catalunya a la velocitat necessària.

CiU - ERC ... 1 a 1 ... Deixem de fer l'imbècil !!!

2006-11-03T18:55:00.000+01:00

Admesa ja la decepció pels resultats, és hora de gestionar-los.

Bé, ja fa 7 anys que Convergència i Esquerra poden governar Catalunya i ser decisives a Espanya i no ho fan, i no ho són. És així. Els primers 4 anys no va poder ser per decisió del president Pujol i aquests darrers 3 anys no ha pogut ser per causa del tripartit de Carod. Anem 1 a 1: empat. Ja ens hem insultat de la pitjor manera que ens podíem insultar, ja ens hem putejat de la pitjor manera que ens podíem putejar, i al final ens queden dues conclusions i un miracle. La primera conclusió és que Esquerra no ha pogut acabar amb Convergència. La segona conclusió és que Convergència no ha pogut acabar amb Esquerra.

El miracle és que encara avui, després de tot quant espectacle, les forces nacionalistes del Parlament de Catalunya segueixen sumant. Encara avui hi ha al Parlament de Catalunya més diputats que pensen que Catalunya és una nació que no que no ho és. Encara avui hi ha al Parlament de Catalunya més diputats disposats a treballar per la llibertat d'aquesta nació que no diputats que volen donar per tancada la construcció nacional. Encara. Trepitjades terres que en el pas dels segles no heu trobat repòs. Encara. Perquè avui és hora de poder lluitar pel que volem ser.

Podem seguir fent l'imbècil, esclar que sí. Podem seguir fent l'imbècil en qualsevol de les dues versions que tenim disponibles: la sociovergència o el tripartit. ¿El vol a daus o l'hi tallo ben prim? Si és nena li direm Rosa i si és un vailet Joaquim. Convergència i Esquerra estan empatades a ressentiment i a bilis, a mala llet i a ràbia i ara han de decidir si la propera victòria és un nou greuge que una formació li faci a l'altra o si ja ens hem fet grans i aquesta vegada deixem, per variar, que guanyi Catalunya.

Una mica de decència !!!!

2006-10-29T15:47:00.000+01:00

Abans quan a una persona se l'enxampava fent una malifeta, canviava de ruta i de bars perquè sentia vergonya del que havia fet i no volia passar pel tràngol de la mirada dels que ho sabien. Fins hi tot si algun empressari fracassava es feia fonedís durant un temps perquè sentia també aquesta vergonya, aquesta estimada vergonya que prové de la dignitat i de la decència.

Després de l'estrepitós fracàs del tripartit, i del mal que ha fet a Catalunya encara tenen l'estómac de dir que si sumen el repetiran. On és la vella vergonya dels malfactors quan eren descoberts? On és la vergonya redemptora que encarava els sapastres amb la seva incompetència? És riure's dels catalans que Saura, Montilla i Carod diguin que volen reeditar el tripartit després del desprestigi que han causat a la nació. És cinisme pur que ahir Carod digués a l'AVUI, en l'entrevista que li feren el director Vicent Sanchis i la Sandra Arenas, que MAragall, ell mateix i l'Estatut havien estat les grans víctimes d'aquesta legislatura.

Com pot dir Carod que Maragall ha estat la gran víctima d'aquesta legislatura quan ha estat el pitjor president que ha tingut mai Catalunya? el més deixat i el més atrotinat, el que més ha hagut de disculpar-se, el que més ha subjugat Catalunya aEspanya, el que més ha desprestigiat el càrrec que ocupa i la institució que representa? ... Potser per això vol que guanyi Montilla, almenys hi hauria un president pitjor que ell !!!!.

Com pot Carod presentar-se de víctima quan va cometre la irresponsabilitat d'anar a Perpinyà? (i aquí no dubto de la seva bona fe, però la bona fe no amaga l'irresponsabilitat), qui va ser la parelleta de la corona d'espines? ... Qui s'ha dedicat a filtrar a la premsa des de trobades secretes fins a canvis de govern que acabaren en ridícul justament per aquesta manca de discreció?.

És, en definitiva, la profunda deshonestedat de no admetre mai cap culpa. És l'absència total de cap vergonya. Podent fer un govern nacional, Carod va escollir fer el tripartit. Si pot, no dubteu que hi tornarà. Fem que no pugui ...

VOTA ARTUR MAS, MAS PRESIDENT !!!! ... Estima CATALUNYA.

NOCILLA - MONTILLA

2006-10-28T16:45:00.000+02:00

Primer me la menjava i prou, menjava Nocilla amb galetes. Després vaig deixar de menjar-ne i la vaig retrobar als 19, en l'època d'experimentar. En acabat creus que ja ets gran,i deixes de fer "criaturades", i la Nocilla queda com una icona del passat, mítica primer i amb sabor d'infància, i pervertida després per l'adolescent, per sort s'acabaextingint amb l'edat.

I allà s'havia quedat la Nocilla, tranquil·la a les golfes de la memòria, incapaç de creure's que algun dia ressuscitaria. Però vet aquí que ha tornat al protagonisme i la vella canço publicitària "leche, cacao, avellanas, azucar, No-ci-lla" l'han feta servir les Joventuts Socialistes per fer un anunci publicitari de Don José i en lloc de "No-ci-lla" diuen "Mon-ti-lla". Sembla un gag de Polonia, però no es així. Aquests socialistes estan desfets, amb l'autoestima destrossada, fins hi tot han retirat la cara i la veu de Montilla de tots els anuncis i han deixat només la imatge i la veu de Zapatero per veure si aconsegueixen part del vot de les eleccions espanyoles del 2004.

No crec que a hores d'ara pugui funcionar-los aquesta estratègia: el peix fa l'efecte d'estar ja tot venut i només queda esperar Tots Sants. De tota manera, si ni als anuncis el deixen parlar ... Quina independència podria tenir Montilla respecte del PSOE si algun dia arriba a la Generalitat? ... Els socialistes a falta de més discurs, s'han passat les darreres setmanes fent observacions sobre la campanya de Convergència; si era contraproduent, si era agressiva (com volen que no sigui agressiva quan ens hi juguem el país ? .. !!!!). Bé, la resposta socialista al devedé sobre el desastre del tripartit ha estat aquest pot de Nocilla Montilla; i aquesta desesperació, i aquest nivell tan baix guien millor que qualsevol enquesta per endevinar el resultat electoral.

L'entrevista de Sala i Martín a Pepe Montilla

2006-10-22T17:08:00.000+02:00

ConfidencialCAT ... La cara del Francino

2006-10-21T13:20:00.000+02:00

Carles Francino ha dit que vol querellar-se contra Convergència perquè ha fet un ús indegut de la seva imatge i que CiU confon informació amb propaganda.

Tot plegat prové del ja famós DVD que es va regalar amb diversos diaris: molt al principi hi surt el Frnacino presentant el Telenotícies l'endemà que Mas derrotés Maragall. són imatges d'una televisió pública i surtenben encaixades en el seu context. Són unes imatges això sí, molt reveladores: la cara d'un home desfet havent d'anunciar que els seus han perdut i que hem guanyat nosaltres. Vull dir que Convergència no ha fet cap us indegut d'aquestes imatges d'un Telenotícies, i que qui en tot cas usà indegudament els Telenotícies fou el tal Francino fent-hi espanyolisme i ridiculitzant Catalunya.

Cal dir també que si d'un cap de campanya com David Madí el que se n'espera és que faci propaganda del seu partit, d'un presentador de les notícies se n'espera que informi i no la propaganda socialista que Francino va posar en circulació mentre treballava a TV3: tal com ara ho fa a la SER, amb la diferència que ara com a mínim li paga el sou el Sr. Polanco i abans ho havíem de fer tots nosaltres i total perquè ens insultés.

Convergència ha fet un DVD i els socialistes i Francino (pleonasme, ja ho sé) estan rabiosos perquè el que diu és veritat: perquè és veritat que el tripartit ha estat un desastre i perquè és veritat que Mas va vèncer Maragall el 2003 i que al Francino li va fer una ràbia infinita haver-ho d'explicar als catalans: la cara que posa dient els resultats és d'una amargor brutal. Han de veure-la: és un bon resum del que ha estat sempre el socialisme a Catalunya.

Pel que fa a la querella que el periodista vol posar-li a Convergència, no és nou que quan els socialistes ja no saben què fer intentin aleshores empresonar-nos.